Canta la NoNa

Humanitat amb salsa de bolets domesticats

2012-01-04T13:07:00.000+01:00

Un nou any, sí. Ja ho sabreu perquè no deixen d´embafar de forma sistemàtica, sigui com sigui. Si la humanitat fos com un cúmul de cendres, segurament tot seria un xic més fàcil i soluble, com el cacau en pols.

Els sentiments són, però, com els anys. La munió et va embafant (sí, novament) sense descans per tal que cadascú pugui mostrar llurs sentiments, tot i que la persona vulgui reservar-los o arraconar-los sense cap raó aparent. Si no es tenen, es pregunta de seguida un que com és que no sents res: ni llàstima, ni odi, ni tan sols estima. Hi ha possibilitat de aquesta mancança de feelings? Suposo que sí, per què no. Hi ha la sensació de buidor? Potser sí. Els anys acaben terminant i a mi, francament, m´importa tan summament poc com els sentiments.

Si hem de deturar-nos davant el pas del temps, els sentiments, les llàgrimes i les repeticions de les millors jugades de la gent que no sap què cony fer amb sa vida, se´ns passaria la vida i no de la manera tan flamenca com cantaven els Pata Negra. Salut i bon gener, estimats.

Engarjoliment

2011-11-24T11:49:00.000+01:00

No n´hem de fer res del nostre voltant sempre i quan ens limitin la quantitat d´oxígen que consumim.

N´estic tipa del consum: del consum de perfums, del consum polític, de les ganivetades per l´espatlla... I de novembre, qué acaba esdevenint una extensió temporal del mes prostitut per excel·lència, el del nadal del tall anglès.

Veia a una xarxa social que volen que al comerç gilipollas (també per excel·lència) es parli valenchiano. Originalment, encenten una campanya però ningú no enceta una altra que aposti pel sentit comú o pel trellat comunitari, cosa que cau de forma perillosa.

A mi no m´agraden els pelutxos, les joies, les boles (de nadal), les flors o les violacions mentals que sofreixen els nens des que són nadons del tot indefensos. Però t´ho acabes empassant? No pas. Sóc immersa encara a la Vila i espero que duri, com a poc, fins al gener. Del Txèkhov he après a tancar els ulls i veure gavines cada cop que m´embafo. Al cap i a la fi, semblo una extensió (en el temps) d´en Kostia.

Espero (amb els anys) no engarjolir-me, que és un verb que no sé si existeix. Salut i bon destarifo!

(No ho dieu als nens, però m´han dit que ETA són els pares!)

(I ja està!)

2011-11-15T11:53:00.002+01:00

LES BONES PERSONES NO SÓN DIFÍCILS

(Pierre Drieu la Rochelle)

Encetament

2011-11-08T10:51:00.000+01:00

Hi ha un tema que em porta pel camí del goig, el de fer projectes que no serveixen absolutament per a res. Tinc ara entre mans uns escrits que m´encisen no pel tema ni pel lloc on passen, més aviat pel passat que queda un xic lligat a ells.

Són lletres curtes que, al cap i a la fi van omplint buits de ma incoherència personal però que transmeten sentiments salats, d´aquells que -la majoria de cops- passem olímpicament.

No va ser fotut encetar la meva Vila particular i no crec que quedi gaire per acabar. Vaig començar fa relativament poc de temps però si hi ha un tema que em cau com l´aigua vessa a les fonts és quan ha d´arribar el final.

De moment no li veig el final, à bout de souffle (el final de l´escapada que deia en Godard) i aquest és un bon indicador, perquè no saber quan hi és el final de les coses m´encisa alhora que em transtorna.

El millor de cada caterva

2011-11-02T17:38:00.000+01:00

Vet aquí que els Països Catalans són els que pretenen farcir d´escletxes a l´estat espanyol, els catalans i Euskal Herria i ningú més.

Jo, però, veig una problemàtica que a la caspa neofascista se li escapa i és la bola nord-americana. Tot i que no representa un problema, puix que els americans sempre són ben rebuts i tenim una imatge un xic tímida, com si el gegant americà pogués bufar i tirar a terra tot allò que la resta de països ha aconseguit bastir amb els segles.

Ens portem sempre el pitjor de cada casa: els nivells d´obesitat, les sèries que interessen tant com per a roncar en pla non stop, la beneïda fast food/fuck, i els festius amb criteri mental zero...

En tot cas, la imitació no sempre és la millor opció. La manca de criteri, però, pot crear aquests transtorns i després la humanitat no hauria de tenir dret a cap tipus de queixa (suposo)...

La foto pertany a la platja d´El Brosquil (Cullera). Salut!

Sobre la Vila

2011-10-13T11:48:00.000+02:00

Tenir les lletres amagades no serveix per a una altra cosa que agafar pols i polls. Però cadascú tenim les nostres preferències i ningú no ens pot prohibir que els calaixos siguin plens.

Feia temps que no feia pornografia pública; m´explico: per mi això d´escriure al blog és una mena d´exhibicionisme, puix que m´estimo més que tot quedi dins d´un desordre força acurat. El desordre del calaix o de la capsa de llató de La Cure Gourmande.

Ara sóc amb La Vila, que és un cúmul d´escrits sobre un destí, un grapat de trens i una persona que ja sap que he escrit i escric molt sobre ell, que em va donar son personal vist i plau, que fa temps va dir que les cadenes eren com això de la pornografia escrita pública: molt optativa.

M´hauria d´adequar a un format, però em resulta més aviat impossible, tant com desconnectar de la vida en si. Al cap i a la fi, els formats també són una mena de visualització que només juga amb l´estil, amb la comoditat. Mitja vida sentit com s´han de fer les coses, amb munts de persones que t´indiquen allò que has de trepitjar i allò que no i resulta que, del dia a la matinada, jeus damunt les pedres i veus passar no ja la vida (no) sinó les paraules, els gossos i el vent que regalima entre ton nas i ta boca.

I no sé si dir res més, perquè ni tan sols sé com he farcit les vint planes que porto ja.

Pum! Qui és? La pulisía!

2011-07-06T20:49:00.000+02:00

Fa uns mesos em vaig perdre pel carrer Bosc, quan el sol emblavia cada racó de ma ciutat predilecta. Els dos homes, mentre, fumaven maria i em detallaven els problemes de viure a la garjola. El dels ulls blaus es deia Paco i el lleig, Adrián. No suportaven la ciutat blava i blanca, no suportaven la vida. Però em van conéixer i de seguida els hi vaig orbrir els ulls, perquè tenien les nines massa dilatades i el nas massa embafat.

Paco entrava per Bosc i em va aturar; em va agafar del muscle i em va dir que si tornaríem a parlar. Jo només li vaig dir que no ho sabia, puix que tants racons no podien assegurar un retrobament segur. Va riure, li vaig demanar que em llencés una mica de fum i es va perdre Bosc baix cantant qualsevol cosa.

Joan sempre ha tingut gresca amb la pulisía. Diu que li tenen cert odi, que no el suporten. Ell viu com vol viure, potser la pulisía no, no tenen una consciència neta ni tranquil·la. M´estimo en Joan perquè, tot i no veure´l gaire, som persones de lletres compromeses, perquè som -realment- com els marits de la gran "Aquí no paga ni Déu" del Dario Fo: d´aparences no acabem d´entendre.

Tant me fa no tenir feina, tant me fa no tenir papers, tant me fa no tenir pàtria tàctil. Però si m´afecta no tenir opcions, no poder trasmetre ma veu, no vull aquell desassossec. Dels envans de les ciutats, de la vida a la garjola i dels porcs amb ferides grans a les espatlles ja en parlaré un altre dia. Aquest era un lleu homenatge a aquells que no entenem els pum.

La desídia no és més que la manca de paciència

2011-03-31T12:49:00.000+02:00

Com que cada setmana es feien la mateixa pregunta, sense cap tipus de canvi quant a contingut, van decidir comunicar-se amb els ulls. Era difícil, però més fotut resulta, de tant en tant, suportar aquesta humanitat que ens envolta vertaderament.

Els peus els té ple d´una sorra incomòdament simpàtica i es menja unes galetes comprades al carrer Parellades mentre es mira el cel, que fa unes setmanes venia carregat i molt ben acompanyat d´uns núvols que només van aconseguir una cosa: la pau que cercava.

Mentre seia a la Granja del carrer no sé què i es mirava un diari en llengua estrangera al País Valencià va pensar que abans que lluitar contra ton voltant és més còmode fer costat a ta persona; i d´aquesta manera tan entretinguda va seure a la plaça Reial a veure com passaven les hores, les persones i els coloms. I tot plegat ha estat març per a ella, res més. Res més...

V-E-R-T-Í-G-E-N

2011-02-03T19:08:00.000+01:00

És una sensació estranya, potser propera a l´assassinat,

però l´assassinat mental. Passen els anys i t´adones cada

cop millor d´allò imprescindible. Tanques els ulls i de sobte, veus petites bombolles sortir de la Malvarrosa. I

camines per la Nau i la histèria per l´ascensió social et desconcerta. Creus sentir una musiqueta que potser té son orígen a ta pregona sordesa. T´aixeques del llit sense saber la raó. Però notes una immobilitat espantosa que et lliga al moviment més purament estètic. El replà és buit, enfront el mateix Ateneu on un dia parlava el Gimferrer. L´autèntic ensurt és la passivitat i també l´estatisme. Aucells que pinten els llavis de les dones que viuen de sa façana exterior puix que la interior no existeix. Obscurantisme, manca d´aportacions. Under it. No sé què més pot portar al vertígen absolut, potser el carrer Llibertat que està tallat per obres...

El Raval

¡Ahora con picatostes!

2011-01-21T18:00:00.000+01:00

No ho sé pas, com tantes altres coses al món; aquest món gira en el sentit contrari al que jo voldria i no es pot aturar. Fa un any, just un, réiem a la sala blanca, no sé si a les tres de la matinada o a les sis d´un dia qualsevol, on cadascú de nosaltres escapava de la crua realitat. Només queden uns mesos on faré que El foc creixi a la velocitat que jo vulgui, em costa tant avançar per unes putes lletres que volen lloar ma terra!

La muntanya humanitza, allibera, regala oxígen... Collsacabra m´ho va demostrar quan més equivocada estava, just l´estiu passat. La rutina, el País Valencià, la ciutat maleïdament puta em treu de polleguera i res em pot lligar a un territori que només em va veure nèixer, que no em veurà morir.

La sala blanca del Cèsar tenia una maquineta de cafè i aigua calenteta per fer te, per fer qualsevol infusió; els xiscles i les rialles segurament van fotre més d´un aquell dia -no nit. Sopa de sobre, sopa d´Hacendado, súmmum de la nouvelle cuisine amb croutonets de pa durs i pudents; finestres blanques per tot arreu, em sembla per uns moment estar a la clínica mental on treballava el Doctor Caligari, on va entrar Franzis cercant en Cesare... Ens mirem i el far dóna la poca llum al matí encara tancat i inexistent, la terrassa és plena de runa, hauria cantat allà tota la nit, però l´hotel no era buit. La sala psiquiàtrica i els envans plens de sentències es barrejaven amb l´esperit de la dona major que netejava espantada: ningú se l´estimava i l´hauria fet un petó, però tot just que arribàvem de Sitges, de menjar pa bufat, de riure del plugim, de la mar empipada.

No sé què passarà, de debò que no ho sé, però queda tan relativament poc de temps per arribar al Mar i Cel i quedar-me enfonsada en el modernisme continu!

Hi havia gavines

2011-01-12T18:25:00.000+01:00

Gener, quin mes tan summament inhòspit, trist i descafeinat! Tot i que era ben entrat el vespre i una humitat inhumana em bloquejava el cos com si un ferro m´hagués entrat pel cul, escoltava el so d´alguns vaixells allà. El gos, n´Elvis, vorejava el port com si un esperit s´hagués clavat dins son cos; suposo que sa intuició canina va observar quelcom estrany.

"Cerveza sin alcool", mai havia vist un crim de tal dimensions. Una estona abans, un grapat de cendres -no sé amb gaire certesa de qui- queia per una petita parcel·leta del Mediterrani. No trobo l´interés enlloc, però arribaven vaixells i fotien el camp altres, de manera porca i mecànica. A mi els vaixells no em diuen ,francament, res; de sobte, però, ve un grup de gavines fotent soroll: el vertader factòtum de ma estada, les gavines.

De silenci no ens queda ara...

2010-11-23T16:26:00.001+01:00

Hi ha coses que tenen èxit i d´altres no, llei de vida o putades d´aquesta, segons es miri; aquesta olivera en té, la de la plaça de l´Arbre no. La política té un èxit relativament estrany. Divendres passat el valensiano barri de Benimaclet, la terra que em va veure nèixer, va tenir el dubtós orgull d´acollir una mena de koiné ultradretana que encara avui té efectes a un sector del barri, no cal més que fer un ull a la plana que un local clau al barri té on line: no sé per què, però eventualment no surt l´adreça... Coses de la tecnologia, o de la mà de l´home.

Dissabte compro el diari i veig que la cobertura dels medis és tan summament ampla com l´asistència a l´acte: pràcticament nul·la. Ni cal furgar més, hi ha coses que tenen gràcia flamenca i d´altres que no. Ahir ho vaig començar a pair, em van sortir només un parell de paràgrafs, el tema de les vagues franceses,i de l´Eric Cantona dóna més de sí i no pas aquestes reunions entre clandestines, entre col·legues. A mi no em fa res que es facin manifestacions, les he anat mamant des que vaig sortir del cole de jesuïtes, farta d´imposicions i crusesitas de ceniza. El que sí que em fa -i molt- és que un sector de la ciutadania hagi de tancar llurs negocis per por o que altre sector ni tan sols tingui pebrots ni de baixar a Mercamona perquè una colla de persones trii un barri per clamar a favor de la violència. Està tothom tan putament fart de la vida que es recolça en la violència? Sí.

Una putada, però sí. Violència quan la gent surt del portal, quan caminen pel carrer, violència dins les nines dels ulls -fins i tot dins dels ullets dels nadons, violència per demanar una barra de pa, violència quan una parella crida al de son costat. Violència als mugrons siliconats, a les rastes dels hippies que es compren roba cara. Violència al soroll atronador de les sabates de taló alt de les senyores premenopàusiques, al to de veu de les persones, a les mirades... Aquesta no és l´era de la tecnologia, collons. Aquesta és l´era de la violència extrema, on els animals acaben matant els homes, tot indignats.

Taula de riure

2010-10-19T18:39:00.001+02:00

Quan feia poc que començava l´any deu (això fou el 17 de gener si no recordo malament) un calfred em va emplenar a l´estació de Tarragona, mentre ambdós rèiem i esperàvem el tren cap a Vilanova; em va donar un pen, perquè havia de veure una pel·lícula que seguríssimament em canviaria la perspectiva de ma vida de manera definitiva. I no es va equivocar pas: de la música no en vaig fer gaire ús.

Allà hi era el film, a dins d´un tros de plàstic negre i petitó. Vam dinar a un italià i vam riure; després vam seure a la platja fins que un gos gros i la nit va fer que fotèssim el camp no recordo cap a on, segurament cap al Cèsar, que és un dels llocs més magnífics que he conegut mai a la vida.
Aquest matí he guanyat informació respecte a tu; l´he guanyada si ho comparo des del dia que vaig començar aquest escrit, vaja. Tot i ser gener, no cardava fred a la platja i la sorra era gairebé buida, buida de runa, de vida, plena de les nostres paraules; encara no ho és pas, de gener, però sento que Vilanova em truca ben fortament: necessito beure una cervesa que no trobaré a la ciutat maleïdament puta on ara mateix continuo vivint. No deixàvem, però, de riure; semblava que el món acabaria després d´aquests somriures i que el passadís ple de pintades estranyes amb missatges subliminals ens ofegaria.
Aviat ens tornarem a veure, com sigui i on sigui; la mar potser no ens toca la cara, però tornarem a riure perquè, ell i jo, al cap i a la fi, no volem ni tenim res a veure amb la resta de la humanitat i així som feliços, a la nostra manera i amb les nostres pors. Els quilòmetres no em faran caure dins l´oblit, la cova de sant Cristòfol ja em recorda que no puc caure altre cop dins el mon paranoic.
La ciència no s´encarrega d´humanitzar, les vivències sí...

Al senyor de Sitges

Non voglio nessun ascureddu (almenys, ara mateix)

2010-09-30T18:32:00.001+02:00

German i Pep cridaven ahir de bon matí: volien una

guerra futbolística al parc, mentre els primers pro - vaga caminaven tocant el gran clàssic de tota marxa que es precii: Ramonet si vas a l´hort. Val, tot un clàssic al barri lluitador, al barri carismàtic de la ciutat maleïdament puta que deia el Geni; ara Benimaklet resulta ser el barri valensiano de moda entre els hippies, entre els acomodats amb rastes, rates i gossos incorporats de sèrie; de moda entre aquells que fa temps van complir la trentena i pensen que l´originalitat mai els abandonarà fins que arribin als vuitanta. Embafen i em cansen ja. Ho sento per ells.

Bé, continuo amb la traca d´ahir. L´avinguda Valladolid em va regalar una estampa força maca: tots els bancs amb unes pintades que van romandre tot el sant dia, on es recordava la gran tasca humanitària que fan les oficines bancàries, tan macos ells, amb tants detalls i regals encoberts. Em va caure la llagrimeta mentre veia els que marxaven pel carrer Dolors Marques, tan alegres ells.

-Tita Vero, per què canten Ramonet si vas a l´hort pel mig del carrer? -Em va preguntar en German.

I vam començar a cantar i ballar al mig del parc mentre els senyors acomodats amb nens vestits de manera marcialment franquista ens malmiraven. Els nens i jo reiem, el sol pegava fort. I així va arribar l´hora de dinar, l´hora de revisar els treballs de dialectologia a Poetes Anònims, el fi de la vaga tan summament esperada que va ser, novament, un acte hipòcrita i descafeinat -alemenys si ho miro des de ma perspectiva, esclar.

La putada amb la qual es pot trobar la polícia és ben grossa: avui les xarxes socials són plenes de vídeos on es demostra les injustificades càrregues policials contra els ciutadans, d´altres potser justificades ( ni ho sé ni especialment em treu la son ara mateix, us sóc franca). Ja no es poden amagar aquestes anades de bola i de porra, perquè avui tothom tenim accés a documentar les injustícies. Hi ha de tantes, però, que hauríem d´estar a cada hora filmant maltractaments, manques d´educació i un llarg etcètera.

La gràcia flamenca per a qualsevol treballador (i dic qualsevol) és, sens dubte la gran notícia de la pujada de l´atur i les creixents -cada cop més creixents- necessitats estúpides que es van creant les persones de classe mitjana: renovacions tecnològiques, una nova casa més gran, un cotxe amb sis rodes i un milió de cavalls i no sé quina pampinopla més.

Perquè la intel·ligència caracteritza l´estat espanyol, perquè l´ampla majoria de la població sembla haver caigut de la parra ahir mateix, perquè qui no va aixecar-se del sofà ahir no té dret a plorar, a mamar si volen, que mamin. Total, ho fan cada dia...

A la foto, L´Alguer

Massa sovint es fa de nit... (No sense)

2010-09-28T19:11:00.000+02:00

Quan de sobte notis una solitud no sobtada,
sabràs que has arribat al punt àlgid
i que res era ni és el que volia ésser,
pel pur abandó, per la pura foscor...
Però sobretot perquè acaba el sol
i tothom i totdon sembla tenir una destinació,
definida o no, tant se val.
Uns es miren els altres al tren i volen parlar,
no els hi surten les paraules, però això,
o els mots -com a mi m´agrada dir,
no és cap secret, és igualment vàlid.
Ens cansen les falses expectatives,
pensem que nosaltres, que el nostre entorn...
bé, el vostre entorn és magnífic
quan ni tan sols teniu caliu a vostres ànimes.
Hi ha qui no volem obrir els ulls, per pur fàstic
i per cansament, cada dia veig el mateix:
una hipocresia embafadora,
uns petits rajos de llum fosca i tímida...
Puix que la muntanya m´amaga
i els ulls rasgats d´un home asiàtic
defenen ma tesi d´estimar les estrelles.

Le feu... (fum, fum, fum!)

2010-09-16T18:39:00.000+02:00

Van caminar de valent per veure les restes d´un castell d´aquells que van quedar desfets pel pas dels dies i segles: no feia gaire sol i, tot estar a Osona, la calor era de les que embafen fins que et quedes sense a penes respiració.

El castell, però, està protegit per unes tanques i no es pot accedir de cap manera suposadament legal, pràctica i ràpida; cartells per tot arreu avisen: entrar dins els envans enderrocats suposa risc mortal encara no sé per quina raó. Alguns, però, hi entren. I fora.

Hi ha un home que no sabem ben bé com governa allò de l´autoritat eclesiàstica, cuida dels bisbes, de les mongetes (no de les tendres, de les altres) i tota la caspa aquesta que s´encarrega de posar la mà mentre reneguen de sa vertadera història. Bé, aquest home pensa trepitjar una terra un pèl reivindicativa: aquesta nació va sortir al carrer quan els hi van pujar el preu del pa per queixar-se: perquè el pa és un aliment bàsic, quasi de primera necessitat. Si un treballador ni tan sols pot pagar una barra de pa, si no es té accés ni tan sols a una llesca fina alimentària...malament va el sistema inventat. Aquesta nació es va pujar pels envans i aquesta mateixa nació crida ben alt, puix que hi ha sectors religiosos, ateus, agnòstics, descreguts i el que sigui... però si estem en un punt crític... Per què he de pagar la visita d´un senyor vestit de blanc, amb una creu sota la qual s´amaga quan li ve de gust? Això diu aquest territori, amb tota la raó del món.

Són fantàstics els concerts, les processons, les manifestacions... sempre i quan les subvencioni qui vulgui fer públic allò que li roti. Si els calers han de sortir de persones que -en molts casos- lluiten per tenir més d´una llesca de pa, mal sistema aquest que es van treure de la butxaca fa tants segles. Potser cal que imitem els crits que un dia van fotre els nostres veïns europeus (al fifty fifty, perquè són molt especialets, of course), que ja està bé de tanta castanya políticament correcta... no?

Al cap i a la fi, el castell d´Orís i els funcionaris eclesiàstics (bé...ampliem el ventall a polítics i altre tipus de runa) tenen molt, però que molt en comú. Jo m´estimo més les runes del castell d´Osona. Va fer molt de goig.

Gli occhi della paura

2010-07-09T19:42:00.000+02:00

Només baixar del tren va notar el caliu de la ciutat maleïdament calorosa: tothom i totdon tenia un aire un tant militar i les senyores empentaven amb ses bosses tamany XXXL a la resta de "pacífics" vianants. El viatge havia estat agradable, de soldats no havia al tren; va treure el llibre i el va fullejar durant dues hores, mentre escoltava com en Quimi Portet inundava llurs tímpans.

Han estat dies difícils el d´aquest mes de juny per les obligacions, pel calor que no arribava, per la sobrietat de l´entorn; però ha reviscolat i ha fet allò que s´havia vist amb cor de fer. Li queden encara unes quantes passes de les més fotudes i entretingudes a la vida; aquestes passes no les farà dins d´un motlle, les farà sota sa responsabilitat i sense esperar aprovació. Alçarà el cap i les ones faran malbé llurs ulls, mentre aquell sol (tan vermell com la sang que treia en Basquiat del pinzell)farà que tanqui els ulls, plens de dubtes, pors i il·lusió. I així, arribarem a la segona quinzena del mes estrany que és juliol: recordant unes mans tendres que li rentaven el cap sota la dutxa...

No acostumo (jo)...

2010-06-30T17:19:00.000+02:00

De normal no acostumo a fer publicitat de ningú, puix que al segle XXI cada persona es ven com pot i vol. M´encisa, darrerament, però, en Julian Opie, aquest artista gal·lès del qual no penso fer empassar-vos una biografia que a mi, sincerament, tampoc m´importa el més mínim.

Ahir era a la biblioteca caòtica després de dejunar al Rivendel, al carrer Hospital i unes noies van seure just al meu costat fent enrenou. Em miren malament, pensant que marxo per alguna raó,però em limito a explicar-lis que marxo per qüestió d´embafament, cansament, ensopiment i tot allò que acabi en -ment; riuen i marxo.

Baixo per Hospital fins arribar a Guillem de Castro, al costat de El Parisien; i continuo passejant mentre canto en veu baixeta i em delecto amb la vida quotidiana de la València més agradable -la que jo mateixa imagino. Arribo a les Torres de Quart i dos homes criden, passo per la vorera de la universitat que regala títols catòlicament i arribo a l´Ivam, que fa temps que no em veu.

La porta és decorada amb les il·lustracions de l´Opie i quedo encantada allà, als graons on un dia el Geni va dir que em trobava bipolar. Un home i un pre-adolescent es fan fotos a les dues escultures que, al fons, nodreixen l´entrada del museu. Em prometo a mi mateixa anar aquesta setmana, la següent a tot tardar... i aquí us deixo un enllaç d´un artista que parla sense paraules... Ja deien allò de "con el arte se va a todas partes"...

http://www.julianopie.com/

Buida de seny

2010-05-28T17:52:00.000+02:00

Dilluns vaig pensar: i si la vida em canvia un dissabte? I si de sobte, camino sense rumb per Numància, aquell llarg carrer ple d´arbres, d´obagues, de literatura decadent? Tot és possible i és possible si no es pensa gaire. En realitat no em fan falta més d´un parell de dies, no em fa falta companyia: no vull absolutament res que no em sigui aliè i sé que ho trobaré.

Fa un parell d´anys, quan el papa es va quedar sense cama i tots ploràvem a ma casa, sense dormir a la nit ni al dia i els crits començaven a emplenar aquell pis de noranta metres quadrats, vaig agafar el Bakarka I plorant. I cada matinada fugia al balcó i em mirava els nois aquells del quart pis que ara toquen la guitarra i foten igual que els Pata Negra fotien al veí vell a Bajarse al moro. I la llengua basca em va acompanyar fins que el dia de l´examen no podia amb ma ànima i vaig trencar a plorar pensant que el neguit m´acompanyaria mitja vida; hi era l´Ainhoa, que avui és mare i aquella tarda em va ajudar, mirant-me als ulls i acaronant-me els cabells.

Ara al papa li manca vista i ara la Marie és morta i no suporto ésser sota aquell sostre embafador. No tinc temps material per a una llengua que em va copsar, que em va ajudar (en Mikel bé ho sap); d´ell tampoc sé res, només que ens continuem estimant des de l´oblit més absurd i els dos en tenim una culpa enormement gran. Però ell em recorda i jo mentre hi penso. He aprés a estimar a la gent de mon voltant i els estimo perquè ho necessito, qui em cuida ha de sentir-se estimat per mi, almenys m´agradaria que es sentís. I si per una d´aquelles coses de la vida qualsevol dia em quedo mancada de cor, ja deixaré d´estimar.

No crec que hagi de dir qui era en Ramon LLull, les dades són només nombres i mots informatius que em serveixen de ben poca cosa ara mateix; és un dels meus ídols més directes i amb això sobra, de lladrucs ja vaig ben servida cada dia. Mentre llegia l´Evast e Blanquerna aquella tarda de l´any 2006 a prop de la mar, la mama va trucar amoïnada i dissabte érem l´Anna i jo a Perpinyà. Ara ja no hi ha el petit whiski ni la pudor a fum a les cortines, tot i que el pis de l´avinguda Valladolid continua tenint l´aire tenebrós i abandonat de fa uns quinze anys, amb els quadres dels sants, les fotografies dels anys setanta i l´ocell dissecat a l´entrada. De la mansió ja en parlaré, perquè ocuparia ratlles i ratlles i m´arribaria a avorrir a mi...aquest estiu reprendré les lectures d´en Llull si tot va bé. Ara esperaré pacientment fins les 8.35 de demà dissabte...i obriré els ulls.

C´est l´inconscience...

2010-05-19T19:40:00.000+02:00

A la fotografia, Perpinyà perquè en tenia ganes que sortís Perpinyà i punt. La meva darrera visita fou fa ja anys i vam fer aquella parada a Portbou, a Figueres, a Barcelona.

Però tot va començar fa ja uns vint anys, quan a sa casa em posaven el pop francès més modern del moment i jo ballava mentre em disfressava amb samarretes de Christian Dior i em posava vertader perfum d´Eau de Rochas i no sé quines collonades més. Em fotia gràcia i encara em fot i ho recordo amb lletania però agraïda. Just a les acaballes dels vuitanta vaig començar a escoltar com gaudia la Marie de llurs viatges a terres del Principat, una terra plena de llibertat però amb "gente un poco rara" que parlava a la seva manera. I un viatge estrany a Colliure i estades a les Rambles i la Barcelona més chic i casposa de la new age.

Jo mentre pintava amb els retoladors que em duien del Intermarché i em vestia amb aquells jerseis de ratlletes blaves del Jacadi. Avui em sento orgullosa de tenir la connexió franco-catalana i m´endinso amb les cançons que escoltava a aquell saló, perquè demà hauré complert un any més de vida i les ones de la new age m´esperen allà dalt. Sé que sona repetitiu, però un dels inicis íntimament lligats a mon amor cap a ma vertadera pàtria és aquest. I tot i que ara sigui la Marie un cos mort, jo la sento ben present mentre ballo i em prenc un cognac. No trigaré a anar al Castillet, no trigaré a sentir-me plena...

El desencís de la data de caducitat

2010-04-18T09:47:00.000+02:00

(A la foto, Figueres, la ciutat sense data de caducitat)...

Acabo d´aixecar-me, darrerament no m´agrada dormir gaire, potser pel temps o pels maldecaps, potser perquè hi començo a veure la data de caducitat de ma vida. La primera cosa que faig és mirar per la finestra i, segons vegi la meva reacció, noto si avui serà un dia bo per crear paraules o més aviat hauré d´escapar-me pels carrerons foscos del barri del Mercat.

Avui hi ha una intimidatòria boira que m´ha regalat una idea: la de la data de caducitat, tan arriscada, tan aclaridora...Tant la boira com la vida tenen aquesta data: sense anar més lluny el senyor Richardson vol canviar de vida, anys i anys després de fer allò que ell més s´estima, sempre dient-me a cau d´orella "tu series bona professora" i ma resposta ràpida "jo no vull docència ni destí". I continua sent cert, tot i que també fa sis anys m´emplenava la boca dient que els universitaris eren uns torracollons i que mai a la vida aniria a una universitat: porto uns cinc anys, no comment!

Alguns records, però, no tenen caducitat (tret dels més dolents, que es van evaporant com l´aigua destil·lada a la planxa) i ens massacren el cap. Jo, que li dono tanta importància als meus records més dolços, condemno més que cap altra malaltia l´alzheimer: és molt més trist que no pas un càncer, qualsevol malaltia amb remei, fins i tot la mort. Com ha de ser aixecar-se un dia i notar que ton inventari de records és buit (tot i que no puguis adonar-te?) No ho vull ni pensar, perquè la caducitat de la memòria és la caducitat que més por em fa. Molta por, tremolo només de pensar-hi.

Figueres em va copsar: un dia de maig del 2006 vam arribar allà ma germana i jo per equivocació (bé, per la vaga de ferrocarrils francesos). Jo caminava pels carrers grisos, ens vam aturar a una fleca, un te i unes torrades; el dia més rúfol i ambigu que mai he vist a ma vida el vaig notar a terres gironines i em vaig enamorar perdudament de la inspiració que aquells racons em podien regalar: d´això ma germana i tanta altra gent del meu voltant no ho acaba de pair i per aquesta raó he de marxar aviat.

No em molesta que no m´entenguin, potser m´explico malament i li dono massa voltes a les coses, potser sóc massa romàntica i simbolista (no ho crec pas); em molesta sobretot la data de caducitat del meu voltant: ahir a la tarda, a la plaça de la Mare de Déu, em vaig adonar; porto ja dotze o tretze anys fent les mateixes queixes: no suporto aquestes contrades de fa temps, gairebé des que vaig nèixer. Ja quan tenia cinc anys somiava ser una noieta de vuit com la Heidi per fotre el camp a les muntanyes, ni que fos al castell de Sagunt, però lluny de la ciutat maleidament puta -amb permís del Geni.

L´amor també caduca, sens dubte. No em trobo capacitada per tal de respondre les expectatives socials de viure en parella eternament, de formar famílies i comprar cotxes que més aviat semblen una Chelvana (un autobús). Però sí em trobo amb forces d´estimar a moltes persones que m´interessen i que m´aporten una petita prorròga d´oxígen i tot aquest conjunt d´éssers insuperablement agradables, que sé que també m´estimen a la seva manera, em fan aturar-me: de tant en tant, si hi ha parèntesi, la caducitat triga més, no apareix tan sobtadament. I com que les caducitats esgoten a qualsevol, millor desdejunar.

Tutti morimmo a stento... (Un passeig)

2010-04-09T23:48:00.001+02:00

Fa uns anys vaig descobrir al gran Fabrizio de André gràcies a la Patrícia mentre menjava un pezzo di pane. I m´encisa A dumenega, i escolto, molt fluixet el seu magnífic Crêuza de mä. Em sembla impensable que aquest sigui un tresor de 1984 i que jo només tinguera un any de vida quan va aparéixer. Una joia de la gran Gènova, una bona mostra d´aquells carrers de color gris i la llengua més autèntica que no és altra que la seva. És magnífic i hauria d´escriure qualsevol dia sobre el goig que em dóna el gran Fabrizio, definitiu...

No he anat a la concentració d´aquesta tarda, havia de treballar i no he pogut tancar d´hora (hauria estat massa heavy); però no m´amoïno, perquè després he passat per la plaça de l´Ajuntament -del caudillo que diu la mama- i he vist una indiferència gairebé majoritària. A vegades no queden ganes de lluitar i val la pena limitar-se a mirar, a plorar i a recordar. Em trobo estranya aquests dies, potser pel meu voltant i perquè faig les coses una mica mecànicament, com una persona amb poca sang a les venes.

M´he quedat mirant l´horitzó com una estúpida, com si m´hagués quedat paralitzada, sense ganes d´estar allà, fora de lloc per complet; he caminat fins a Guillem de Castro i els ànims de les persones semblava anar minvant a mesura que el sol s´anava amagant, havia massa persones pel centre i m´he embafat; de sobte he trobat la plaça (novament) un xic fosca, com algunes de les lletres del genovès d´or. I m´he endinsat, fora de mi mateixa, pel Carme, pel carrer de les botigues de vímet fins arribar a la plaça de la Mercè -plena d´agradable solitud i una ombra un tant tènebre. He passat per la Llotja i el bar del costat era ple d´estrangers menjant-se la runa de les fregidores mentre bevien vi i birra, cridant i amb somriures claustrofobitzants i tristos. A la terrassa del Cafetin on un dia ens vam estimar tu i jo, fa uns anys, em feia un puret i he vist com un home carregat amb una càmera professional entrava dins el bar cridant a cadascú dels que eren dins; jo l´he llençat un somriure senza paura i ell només ha gossat a mirar-me un minut. Ha aturat els cotxes que baixaven cap al carrer i tothom deia que era fora de si. A mi m´ha caigut especialment perquè sé que és un altre geni cremat, ple de vi o cognac i drogat fins a les celles. Ha desaparegut per la plaça de l´Espart, he pagat la meva birra i he caminat encara per la plaça del Tossal veient el retable un tant flamenc per al dia de sant Vicent (dilluns), he seguit per Bosseria i als pocs minuts m´he vist escrivint com em crema la vida quan no em trobo persones que se m´apropen a mi mateixa.

Estan destroçant un barri que m´estimo perquè és a prop, faran altre pegat postís i res més. Fa dos dies l´angoixa va fer que em caigués la llagrimeta, pensant en les persones que seran desarrelades de llurs orígens. He plorat tants cops que cada vegada veig més clar que aquest no és territori per a una dona vil com la que ara mateix ha acabat d´escriure...

Mareny Blau

2010-04-03T10:00:00.003+02:00

L´espera com qui espera ploure i mentre es delecta mirant la mar; el vent no deixa de fer barrabasades però el sol l´emplena la cara de llum i, forçosament, ha d´aclucar els ulls. La platja és gairebé buida, només alguns nens juguen a una propietat privada i d´altres se´ls miren des del petit passeig marítim. Fa un migdia un xic estrany, però s´hi està bé.

L´ha dit que un dia continuaran el seu camí i baixaran just abans d´arribar a Xeraco, al lloc on l´estació de tren es tanca a les nou de la nit i només hi ha un o dos taxis. Poble i platja són dividits i ells sempre anaven a la mar de manera mecànica, a escoltar com la Melody no arribava a pencar a la seva hora i mirar la vida marítima des del balcó. Just des d´allà es veia un tros de Mediterrani -gairebé sempre ple d´ones- i un tros de muntanya i horta; a vegades es prenien uns J&B´s mentre s´anava fent de nit i feien la compra just abans de desdejunar, plens de cansament (lògic) i fam. Quan baixaven amb les tovalloles menjaven fruits secs orientals i un semblava enganxat a l´altre: cap dels dos es queixava absolutament de res i, per uns breus moments, neixia el silenci i es limitaven a escoltar les ones i mirar cap a l´horitzó, cap al cel, cap a la geografia valenciana més autèntica.

Es va deixar un filtre de te amb forma de got i encara recorda que un dia hauria d´anar a recuperar-lo, però no té esma ni per acostar-se al timbre: tot sembla hermèticament tancat. Potser mai més torna a creuar-se amb ell, però mentrestant el recorda mentre l´aigua, gelada, li banya els peus. No va saber viure ni valorar aquell geni perquè ella era dins una complexa xarxa...

Feria´s vorera

2010-03-21T22:19:00.003+01:00

Perquè la vaig començar a descobrir fa ja uns dos anys, quan un matí ple de sol i calor em va empentar: necessitava caminar i vaig arribar a Feria, el vertader carrer que més identifica una ciutat plena de tresors.

S´havien fet gairebé les dues de la tarda i els quaranta graus em cremaven l´espatlla, jo caminava amb una fina samarreta blanca. Notava com el suor em relliscava pel front i de sobte un gran núvol de color groc i blanc va emplenar les nines dels meus ulls: groc, blanc, taronja, colors de la terra que es treballa i que no acaba de ser de cap dels vertaders treballadors: els colors de la sorra, de l´albero de les places de bous es barrejava amb el blau intens i amb els vestits ajustats de les dones, plens de flors i colors vius que encara remarcaven més les curves de les vertaderes femelles del país que ni tan sols donen una petita treva a cap home. Moltes són ja mares, altres avorreixen a propis i a estrangers: massa carn i més del mateix.

Hi ha un parell de cafès bohemis, plens d´homes que es dediquen a mirar les dones que passen pel carrer tot i criticant-les; alguns són a la barra de la finestra, altres són a la vorera parlant i amb una cervesa a la mà: no hi ha treball, no hi ha contractes però hi ha somriures. Passo, he de rebre mirades, paraules i tot just quan un cotxe passa al costat del mercat, em miro el conductor, pujo i ens escapem del carrer més barceloní però embafador de tota la ciutat. Sevilla és groc, blau mediterrani i vermell de les seves cares, és vi blanc regat amb suor. És la ciutat de les estridències més excèntriques i just al carrer Feria subjau tot: absolutament tot...

Plugim suau

2010-02-15T17:07:00.002+01:00

Avui, dia estrany, dia gris, dia solitari,

recordo més que mai com el teu

SUAU,

CÀLID,

FRED,

GRIS,

FANTÀSTIC,

HUMIT,

RELLISCÓS,

DOLÇ...

(I tantes altres coses!)

lleu plugim em relliscava per les galtes, em mullava la cara i m´arribava fins al braç i el melic. Era el plugim del meu núvol predilecte i l´esperava pacientment... Com si tot plegat fos un petit gran mite grec.

La Mediterrània al seu abast...

2010-02-09T18:44:00.004+01:00

Li semblava que l´havia perdut per sempre, però un petit retall de sa vida havia reviscolat l´interés; ja podia gaudir de la tranquilitat de saber que es trobava bé, que continua amb el seu ritme, que tots aquells records ja llunyans no havien estat uns sons agradables. Tot, al cap i a la fi, va existir un dia, fa ja molts anys.

El far de Vilanova molesta a uns, ens agrada a altres: mai es posa d´acord l´humanitat, quin malson. Va mirar aquella freda nit per la finestra de la sala blanca, plena de sofàs blancs, de màquines de cafè, de sobres de sopa instantània...la sala, però, era del tot buida i el camí pel poble havia estat llarg, necessitaven descans, i no una sopeta calenteta. La sopa era de verdures (un 7% de verdures variades), s´ensumava l´olor Mediterrani de la pluja, el vent fresc de l´hivern i el silenci dels pocs habitants de l´edifici. A la seva ment, aquelles músiques estranyes que venien de Turquia, el bar abandonat, els homes que corrien amb els seus gossos assassins, el plugim, la cervesa, els núvols... Ella, en realitat, sabia que aquell record no acabaria morint. Era l´aire més fresc i el fred més càlid que havia notat... era la seva pàtria i l´oxígen fresc li recorria tot el cos...

Res acaba si una persona no vol que acabi. Li queda esperar pel viatge sense tornada a la seva vertadera casa, només esperar i recordar els teulats i el petit trenet fent "xu-xu-xuuu"...

Immensitat Mediterrània...

2010-01-18T08:49:00.004+01:00

Per què hi ha gent que no sap viure més enllà de les seves contrades? Avui, després d´haver tastat l´immensitat mediterrània i recordar com pot ser de magnífic un pur paisatge marítim em ve de gust tancar els ulls i tornar a començar una vida aliena, semblant a la que continuo tenint (no ho puc evitar), però lluny d´aquí. Semblant perquè trobo que m´he adaptat a mi mateixa, com a persona, perquè sé (per fi) la crueldat que tenen segons quins territoris, tot i que semblen compartir, si més no, una llengua. El plugim suau es va anar complicant aquell migdia i el mordenisme s´ensumava des de l´estació de trens, les façanes em feien recordar que cadascú és d´on el cor li diu que prové (el document nesional d´identitat és això: un tros de plàstic que podria convertir-se en "bossa de fem" i es limita a dir el lloc concret on la persona X va nèixer). De sobte, tota la resta de trossos mediterranis que, fins aleshores havia visitat, (a excecpció clara de Portbou) em van semblar no insignificants, però sí insuficientment salats, insípids. Com una bona nit vaig pensar a aquell racó de la tavernina platja de La Goleta: tant de bo pogués morir menjada, empassada pel Mediterrani, caminant cada cop més endins fins que éls fluids salats em fèssin desaparèixer del tot i ja no pogués tornar a sortir; no vaig dir a quina parcel·la o territori concret volia ser engolida pel rei dels mars (que no és altre, per a mi, que el senyor Mediterrani) i ahir em va venir al cap que potser a aquests racons volia acabar de prendre coneixença del que passa al meu voltant, a les meves contrades. Lluitaré per aquests dies sense rellotge que tant desitjo a la vora de l´església, perquè potser no escriuré les millors paraules de ma vida, però -almenys- seré feliç tancant els ulls i ensumant la meravella modernista i íntima que suposa Sitges.

Les tertúlies s´emplenaven de persones que volien cridar als cinc vents les seves dèries i idees, però el poder de la paraula es trobava al costat d´aquells carrerets impossibles, decorats lleument amb la lleu pluja. I allà és on, ni que sigui un parell de setmanes, vull gaudir dels colors del cel i la mar. La gent que no té més remei que viure a cavall de les expectatives dels altres diuen que van al Carib i a Cuba i a no sé on...hi són there by the grace of God. A altres, ens agrada simplement ensumar, i crec que podem treure moltes més coses en clar. Goig.

Dedicat a D. F...........................

It´s really cruel (demà tots a base d´Avecrem...uau!)

2010-01-05T17:38:00.003+01:00

Una noia intenta fer uns tests per aprendre a conduir (els tests que ajuden a ser una mica més humà encara no estan de moda) dins d´un metro amb tones d´éssers: ni tan sols hi ha una mínima part d´oxígen, tot fa pudor a jaquetes acabades de treure de l´armari, a colònies exhuberantment claustrofòbiques i a gats morts. El trasto ha trigat uns dotze minuts i tothom sembla nerviós: els nens criden, els pares i les mares ploren i, un dia després, aquest malson haurà acabat.

Després d´aquest petit malson gairebé diari, l´Alameda em sembla el paradís terrenal, ple de llum, el cel intenta menjar-se la ciutat i les ciutadanes es resisteixen. Hi ha un malson que no terminarà de moment: alguns senyorets i algunes travestis es volen fumar el Cabanyal: s´ho volen fumar fa ja anys, però el material encara es fa el dur: per què no li peguen una fumadeta a Cánovas del Castillo? I a l´avinguda "AragóN"? Massa caspa, massa cabres...

Un migdia, després de dinar, ma germana em va tallar els cabells, fent pràctiques amb la petitona, i el meu pare tenia ganes de veure la mar; perquè el papa és d´Écija però sembla tenir una vessant massa Mediterrània, li encantava passejar per l´avinguda del Port i veure la vida que allà s´ensumava cada dia. La vertadera vida valenciana es veia allà, amb els treballadors, les mares alimentant els seus fills, els homes de la mar al port (un port que queia a trossos, sí, però que encara feia la funció d´un port: VIDA MARÍTIMA.) Allò embogia el papa i aquella tarda vam marxar a veure el nou passeig marítim. Quin any seria? Principis dels noranta, diria jo... Tant se val. Olorava a peix, a Mediterrani, als nens gitanos que cantaven als portals de les seves cases; crec que el tramvia encara no hi era...vam caminar pel camí de Vera, vorejant l´horta de Benimaclet, d´Alboraia... amb l´oloreta a cebes, barrejada amb l´aroma del Cabanyal: famílies que tot just acavaben de dinar, els avis que es prenien els cafenets amb el cognac i un sol que regnava l´horitzó més valencià que pot existir.

Ningú ni ninguna (ninguna disfressada d´home afeminat) em podrà furtar aquell moment, quan veia el meu barri fusionat amb els racons més mediterranis de la València dels inicis de la meva vida. Perquè el Cabanyal representa les ganes de mirar endavant, perquè allà vaig veure amb el geni el Jordi Savall aquella nit que tant plovia. Pel carrer Reina cercàvem bressols ma cunyada i jo quan va nèixer el Germàn, pel mercat del Cabanyal passejava quan decidia, joveneta jo, anar a soles a la platja a prendre el sol... i seguiria una bona estona. Ells i elles no hauran viscut, segurament, tots aquests meravellosos moments. Em fan peneta, molta peneta.

Inhòspitament llunyana

2010-01-03T20:19:00.002+01:00

Aquell te al Cafe Pessoa que tant cremava...

va fer que mirara el seu entorn.

Esperava una trucada, un missatge...

que mai van arribar, que encara avui no veu.

Es cau sempre als mateixos buits:

no se li pot arribar a entendre

i, no obstant això, hi ha qui li troba a faltar

ella no es vol, ella no es troba, ella no riu.

Als carrers de Russafa plorava amb neguit

els veïns juguen al bingo:

quaranta-sis, nou, vint...

i ella al llit benestant, sospira.

No té paciència, cau, tanca els ulls:

la setmana passada volia retornar al passat

però no hi ha resposta.

És massa tard? Massa d´hora?

Ets massa, oh, inhòspita valenciana (de merda)...

Ombres de pau, cigales a tot arreu...

2009-12-30T19:20:00.002+01:00

Reiem l´altre dia un company i jo tot i recordant els patètics himnes que tenen determinats territoris. Els himnes tenen un toc entre tètric i trist, però alhora festiu. Ara tothom ha d´emplenar els indrets eròticament pensats per destruir les butxaques de les persones. Cal que passi una de grossa? Per a què?

Haurà cap persona que tingui valor per tal d´alçar-se del sofà i sortir al carrer? Sortir al carrer per cridar: cal que el nostre entorn ens deixi de furtar el poc oxígen que ens va quedant. Però al segle XXI és una cosa un tant estranya això d´alçar-se de la poltrona que dirien els italians si, a més, plou.

Plou desencís, al cap i a la fi: tothom es queixa xiuxiuejant i, al mateix cop, cagant-se en les vides avorrides i casposes que tenen: quantes persones es contenten amb la vida que tenen entre mans o entre cuixes? Avui, posant Anjena tres he vist la dona aquella desagradable, la Massiel, parlant sobre una enquesta sobre la vida -i la Visa- sexual dels espanyols "canyís"; esteu contents? Sí, ho estem; no obstant l´alegria, els homes es gasten els quartos en putetes perquè les dones no els hi donen bastants alegries. Un altre senyor diu que va trempar als catorze anys per primer cop (quan molts i moltes jugàvem amb els Playmobils) i una altra que està molt contenta, tot i que menjar cigales... Bé, menjar cigales només ho fa els dies especials i amb fàstic. Els homes sempre volen més...diuen totes. Les dones no volem res? Tots i totes teniu sofàs, joguines i gambes; però no us voleu alçar per por a perdre les vostres pertinències, tan estúpides que em fan riure.

A vosaltres no us manca trempar, a vosaltres us manca alçar-vos del sofà i treure profit d´una vida tan grisa com les soles de les sabates de taló alt que la dona del quart pis porta a totes hores; a mi, que sigui travesti ja em va bé. Veig una ombra i ho penso: sofà, cigales, desencís, pluja, calor infernal (tan infernal com la cuina de l´infern....) Ai! ja acaba desembre...

DUE giorni, una settimana?

2009-12-25T02:02:00.002+01:00

Ara que gaudeixo de la meva merescuda solitud i que el silenci regna el pis, recordo que no he de tenir por ni a la veritat ni als adeus: mentre no m´acomiadi de mi mateixa, he d´estar tranquila.

Fa uns dies plorava a aquesta plaça, pensava i no sortien idees del meu cap però, de sobte, va aparéixer ell i vam anar caminant des de Blasco Ibáñez fins l´Octubre i després va suspendre aquell examen. Però el passeig ens va calmar i ell em mirava i m´escoltava.

Hi ha nits que penso, d´altres que escric, aquesta serà l´excepció. Ara enyoro aquell moment al port de la ciutat romana, ara enyoro aquells diumenges amb els papes al mercadet de la plaça redona. Però m´estimo. M´estic començat a estimar amb delectança i aquest és el primer punt; el segon caldrà triar-lo quan vingui de gust. Tampoc és tan petit el món: i València, alguns dies, treu de ses clavegueres una poesia que em porta a la bogeria de les paraules. Ara vull dormir d´una! I escoltaré música mentre gaudeixo al llit. I dormiré amb un lleu xiuxiueig basc, dormiré en pau absoluta. De sobte, els somnis també seran poesia i el criteri inconscient em menjarà.

La nena petita menja

2009-11-16T19:28:00.007+01:00

A: J.M.F

Mentre pujava a un metro infectat de gent malaltament simple, una nena petita menjava alguna cosa d´un plat de gos, llepant el petit plat vermell com si no hagués menjat mai a sa vida. Hi ha olor a colònies infumablement inhumanes, molt pitjor que una barreja d´amoníac, lleixiu i alcohol de cremar.

Els crits m´atabalen i fan que pugi el volum de la veu d´Ersen. Tanco els ulls i recordo la mínima mediocritat dels carrers, si els comparo amb el llarg i fosc metro. Una dona d´uns quaranta o seixanta anys -depenent sempre de les seves capes de maquillatge de guerra- no deixa de pentinar-se (inútilment) uns cabells que -jo- tallaria al màxim possible. Em mira i giro cap a la porta.

Els segons es fan claustrofòbia pura i dura, mentre s´obri la porta recordo el goig que sentirà la meva pell al sortir d´aquest medi estrany i fastigós. Pujo les escales mecàniques i a la parada d´Alameda el sol entra tímidament. Al fi desinfectada, per fi els carrers m´esperen. La nena crec que continuava mejant i plorant alhora... Havia marxat jo.

Les teves paraules SÓN teves

2009-10-29T17:54:00.004+01:00

L´horitzó marítim amagat per la boira em recorda que avui és un dia per no plorar.

No hi ha la petita línia Mediterrània que em recorda el lligam mantingut amb els colors, la mar, la sal de l´ambient de la platja del Cabanyal.

I pensant, pensant... caic i faig un desig en veu alta:

que les llàgrimes caiguin per un BON motiu.

Aquesta és la tomba del gran Gógol... mort amb sana bogeria.

No patiu, si "sus" plau

2009-09-30T18:58:00.002+02:00

Tantes i tantes revistes "feminíssimes" que criden GORA a l´ecologisme i tot allò "eco" i no deixeu de gastar paperassa, cartró i plàstic a tones! Per què ningú diu res i a mi em molesta moltíssim quan veig tant de desfici. Em pregunto si us agradaria comprar aquestes revistes si fossin plegadetes i presentades amb cobertes plenes de merda de cavall. Quan es farà alguna cosa? Quan?

Fixeu-vos si vivim a un país llest que molts i moltes contradiuen coses òbvies (www.bolsacaca.es). Per quan un referèdum per qui vulgui deixar de ser espanyol? Serà abans la meva mort?

Encentant el camí dels rínxols.

2009-09-30T18:03:00.003+02:00

Quan una dona té el cabell llis es desespera per tenir uns rínxols propis de la Tina Turner; qui és calba no s´ha pas de preocupar: comprant-se una perruca de cada té solució ràpida (el problema, ben mirat, és el preu de les perruques avui dia). I ni parlar-ne de les dones amb cabells rinxolats: això és l´hecatombe!!

A mi els rínxols i tot plegat, ni fa ni fum... però els problemes sí m´importen; m´importa la ciutat on intento viure, però algunes persones no m´ho posen fàcil (ni a mi ni a tants altres com jo). De tant en tant m´adono que esta siutat me vuelve loca però m´estimo més engegar una música que, almenys, ningú m´imposa. Hi ha qui, llegint la premsa, es pensa que tot es pot arreglar d´una o altra manera. Hi ha qui entra per la porta i em diu... "et puc preguntar una cosa?: que només hi ha crisi a València?" Puc pensar en veu alta altra cosa? Quin percentatge de retardança hi ha a aquesta zona? Aquest fet és contagiós? Us entreneu? Neixeu aíxí (això ve de sèrie)?

Com ja sabeu, així em puc passar hores, hores i dies sencers, però les meves mans són tan petites... (Aspettami, Portobello!)

Oh, mummy...What´s a polite person?

2009-06-18T19:27:00.003+02:00

Estic vivint a uns carrers on els nens petitons plenen de pixum cada racó; com si fossin gossets amb una incontinència impossible de tractar. I no em fa res, sempre i quan no m´hagi de posar sandàlies: els talons em demanen caritat quan arribo a casa.

De sobte, caic a la cadirona grossa i poc còmoda de color vermell amb poques ganes; ja són dos quarts de nou i gairebé s´acaba el dia per una simple raó: la mar va desapareixent. Tampoc em fa res que el cel sigui de color taronja cada nit, perquè ,ben mirat, és un color que m´encissa i em porta un munt de records cada cop diferents que em transporten a uns anys no tan llunyans.

Aquells gofres plens d´una xocolata negra meravellosa tenien una capacitat que no he tornat a trobar amb el pas del temps: m´embafaven tant que arribava a voler uns quants més. Tenien un sabor irrepetible perquè a La Goleta res té a veure, perquè allà tot cobrava un altre matís i la lluna podia fondre´s amb la nostra Mediterrània. Avui deien al Telenotícies que hi ha moltes platges brutes al Mediterrani, però allò brut no és la sorra ni la mar: allò que més brut es troba, avui dia, és el propi ésser humà. I a dia d´avui, no hi ha qui em baixi del burro.

A la foto, el gran Richie James (si resta, tampoc ho farà en pau...)

2009-05-21T19:14:00.001+02:00

ELS I LES QUE VOTEN A CAMPS I DONYA RITA ALGUN DIA MORIRAN, NO?

Puerto Rico me fasssina... (¡Viva Valerio Pino!)

2009-05-21T12:28:00.004+02:00

No acostumo a parlar de moda a La Noneta, però qualsevol que em conegui mitjanament bé sap que sóc una boja dels draps. Avui hi ha un tema que m´ha vingut al cap de manera sobtada, degut sobretot a la meravellosa inauguració del nou H&M del carrer Colon. No penso anar-hi de moment perquè trobo que aquesta botiga i tot son rerefons em semblen una prenedura de pèl.

Si no m´equivoco, dimarts a poqueta nit van fer la party pels moderns i modernes de la ciutat que tenien el privilegi de trepitjar el nou terra del senyor Hennes & Mauritz. Res de l´altre món, pot pensar qualsevol; res més lluny de la realitat, penso jo. Com que la cadena sueca m´atreu moltíssim, vaig estar al dia de les darreres notícies, com qui espera ploure; com per art de màgia va aparèixer una d´aquelles planes de gent "maca" i amb estil i, sens dubte, plens de peles: http://www.fashionalistas.com/

Desperdici no té la plana, però menys desperdici té el numeret que van muntar per la inauguració del xiringuitu: si no m´equivoco, van contractar els responsables de les festetes que s´organitzen en pla "alt standing" i, mitjançant la plana de dalt van fer una mena de càsting i posterior sorteig (sí,com la rifa de les fèries) de les entrades. El cas és bastant simple -i ximple- anàven per diferents zones d´aquesta "neta" ciutat fent fotos a la gent fashion; moltes són dones ja entrades en anys i carns, un bon exemple de la sexy executive, altres són un tant estrambòtics i hi ha un tercer grup que, lluny de descalificar-ho, direm que tenen l´estil guardat a la butxaca.

Aquest migdia la botiga era plena: gent que regirava, altres que cargàven draps i draps, com si s´acabés el món a partir de les tres de la tarda... i enmig de tot plegat em pregunto: cal tant soroll per comprar robeta de mercadet amb etiquetes maques? No ho sé, però jo també caic en la trampa: coses de les dones,tu...

Me "xití" ieri at Tucutumato...

2009-05-08T18:05:00.002+02:00

Ieri, el gran (o petit, segons es miri el dia i els articles) Iu Forn escrivia al miracle de la premsa escrita catalana -que no és altre que el diari Avui- sobre el tema que més es pot estirar: la democràcia. M´agradaria saber la quantitat de columnistes, col·laboradors i canalla periodística in general que s´ha tret les castanyes del foc parlant d´un tema tan ensopegador com avorrit.

Quan hi ha un aniversari proper o un senyor o senyora que vol mostrar ses vivències, es recorre a la Consti; emplenadora de programes, d´informatius especials mostrant la patètica i curta història d´una paperassa que es compleix segons interessi.

De tota manera, a mi la Consti ni fa ni fum... perquè passa com amb la sanitat pública: tothom i totdon l´accepta, però té parts obscures que més d´un no podem suportar.

El cas és ben clar: com puc creure en una constitució que em diu que hi ha quatre llengües oficials a l´estat i que em mira malament quan estudio un d´ells? M´he allunyat d´una llengua rica i maquíssima, com és l´euskera i no per voluntat pròpia (que consti); i tot per les poques opcions oferides, perquè quan s´estudia l´éuskar es pensen que tens tendències etarres, que vols fer d´intèrpret a l´Arnaldo Otegi i que vols posar una bomba lapa sota el cotxe d´aquell que no et caigui massa bé.

Em parlen d´una igualtat que no existeix, de la llibertat d´expressió i de tantes altres coses que no s´acaben de complir... perquè jo puc anar pel carrer eclècticament vestida i no se m´acaba d´acceptar; no sé ben bé perquè, però al País (valensiano) et miren i remiren i remiren si ets una mica diferent i moltes, moltes po(r)ques persones semblen tenir una happy face, i t´amarguen i caus a la més trista de les desídies. Per què això no és anticonstitucional? Algú em matarà amb la mirada si estudio gallec (o millor dit, portugués)? Faré d´intèrpret qualsevol dia a l´Arnaldo?

El títol d´aquest petit escrit ve a dir, amb una subtil i delicada barreja de valensiano canyí, italià, anglés i guatamaltec, que qui fos es va anar ahir al llit quan es trobava a Tucutumato...

No pretenguis que el món s´acabi, tu...

2009-04-24T17:43:00.003+02:00

Hi ha concursos que tal se val on es facin: per tot arreu es veu el mateix i no hi ha remei a aquestes altures. A Anglaterra (si no m´equivoco) va sortir una senyora a cantar, com qui no vol la cosa -tal qual veiem a un excel·lent Ian Curtis interpretat per Sam Riley caminant amb sa xaqueta ingeniosament subtitolada amb el meravellós mot "HATE".

No va amb un pentinat acurat i sa cara no ofereix confiança. L´auditori que després l´acollirà s´ho agafa de conya i fa tota mena de gràcies amb una dona que somriu com si la cosa no anés amb ella tampoc. Ian, sense donar valor al fet de treure veu prodigiosa per la boca, accepta cantar al grup dels seus amics perquè vol, com deia el gran OVIDI (el d´Alcoi, no l´estrela llatina).

Ai! Diu el públic, esbufegant per tal que aquest martiri acabi quan abans millor, "qué garrulita, ¿no?" Sembla una vaca amb una manta de les que s´empren per cobrir els sofàs...Quina lalstimeta de dona -pensaria més d´un i sobretot una- passar per la tele d´aquesta manera, fent el quadre mariner. I etcètera durant mitja hora; una senyoreta de les que donen veredictes posa cara de tant de bo pugués ser a casa i no ací perdent el temps. And this is the true hate: no acceptar a les persones tal qual: la Susan Boyle havia de ser una rossa de metre vuitanta amb poderoses curves i les dents perfectes: tothom (i sobretot) totdon hauria cregut en ella. No ho era i segons he mirat per la meravellosa premsa anglesa continua sense ser-ho. Amb un bon somriure jo li regalaria una xaqueta de les del Curtis: el hate el tenen tots i TOTES aquells i AQUELLES que miren, miren i miren perquè ells creuen ser genials sense pensar en les gratificants diferències que existeixen.

Pobre niña frita.

2009-04-21T18:28:00.002+02:00

Recordo tant el passeig que el cap no em deixa viure si un dia l´oblido. És com una mena d´obligació moral aquest recordatori amb el què això comporta; era un passeig llarg, ple de gent als mesos estivals, amb palmeretes i senyors amb camises grogues plenes de flors vermelles, colorides i de dubtós gust.

Un dia, de sobte, em va començar a embafar el passeig i no sé ben bé perquè. Ho veia obscur, llunyà i trist i pensava que tot ja havia passat; res més quedava per dir ja que no havia ocasió de fer-ho. I em vaig fer a mi mateixa un jurament: res es quedara tal i com és ara. Calen i manquen paraules que s´han de pair abans d´expressar-les del tot perquè continua sent difícil. Han passat els anys des del darrer cop i semblen haver passat setmanes: encara continuo olorant la suau frescor d´un mar ple d´ones que m´acarona el nas, just com quan era petitona. Tant cremava el sol que arribava a esbarar-se pels meus braços, com si un glaçó de gel es desfés ràpidament; feia goig, però, puix que el sol anava acompanyat de spaghettis i vi. L´acompanyàven a la terrassa, quan la muntanya i la mar es fonien com el formatge daurat al pa calent.

I és per tot això, pels olors, per la suau mar i pels records que trobo a faltar aquest passeig. I de debó...

Ojalá yo dependa de un desconocidooo...

2009-03-05T19:14:00.005+01:00

Després de visitar zoològics i veure alguns documentals, podem concloure que els micos no fumen. No ho fan de normal, això sí. Però pot ser més que possible si es fa un experiment i els animalets aguanten amb paciència; el fum els pot sentar malament, no hi ha qui ho negui. Resulta contranatura posar una cigarreta a la boca del mico del mateix mode que si ens l´hem portem al Leroy Merlin per tal que trii unes prestatgeries maques. Tots dos efectes, un tant estúpids.

El dimarts o dimecres discutien a televisió si les Falles eren maques o si no, si a la gent els agrada sentir-se Txeroki o Otegi per uns dies. Es va crear, de manera òbvia, un gran debat retallat interessantment per la presentadora; hi havia persones que anaven enviant missatges dient que que boniques i reboniques són les falles, la pòlvora i plis plas... Merda pura. D´altra banda, alguns que no suporten la festa pàtria, entre els quals podria -perfectament- incloure´s la que escriu ara mateix.

A mi em foten aquestes festes. Hi ha a qui no, perquè no té gairebé matèria gris per fer una altra cosa que encendre petards i cohets, però no és pas ma culpa; en el fons, tot plegat em fa llàstima, inclosa la ciutat; hi ha coses que no donen més de si i no cal cercar resposta (sobretot si se´n va contra la munió). Tot fot pudor a uns xurrus (que diria Marc) fregits amb un oli recremat d´anteriors fires, festes i bajanades per l´estil; no es pot pas caminar, fa por que et desgraciin amb un petard llençat per la gran quantitat d´inconscients que van per aqui i per això mateix conto els dies per trepitjar ma estimada Granada altre cop.

Tant de bo pugués ser patèticament ignorant per saber què s´ha de sentir, perquè és ben cert que no li trobo la gràcia flamenca. Ara només queda pensar que tant de bo jo dependera d´un desconegut... Lalalalalala.

Ojalá yo dependa de un desconocido,

pues es bien sabido que es cosa estupenda.

Ciao per sempre Princesa (per piacere, cosa stai facendo voi?)

2009-02-27T17:20:00.003+01:00

Tornem un cop més a la mateixa puta cançoneta, a veure com el foc es menja la poca cultura que queda a una terra encara més buida que l´escrita per T.S. Eliot; m´ha fet vertadera llàstima veure com el foc s´anava engolint l´antic Cine Princesa.

Si ni tan sols els propis valensianos saben (en sa ampla majoria) que va aconseguir aquest magnífic edifici ni cal esmentar el poc soroll que darrerament feia. Hi ha poca o gairebé cap persona que s´interessi una micona per son voltant? Són definitivament idiotes? De quin tipus de gent estic envoltada? Jo (junt amb alguns amics) som d´altre planeta? Perquè cada cop sento més i més ganes de deixar lluny aquesta claveguera de ciutat? M´ofego cada vegada més? I així podria continuar hores i hores.

Només em queda plantejar un darrer assumpte: Si us plau, què cony esteu fotent tothom i totdon amb aquesta ciutat? Que algú o alguna em faci el favor de dir-m´ho.

Fotografia: http://www.avui.cat/

Insisteixo fermament: passi. No, passi vostè... No, no, de cap manera... (etc.)

2009-02-20T18:43:00.002+01:00

Hi ha pels carrers persones, com si haguessin caigut del cel, que tenen la mateixa facilitat per començar una conversa trivial que Disco Stu per ballar música de dècades anteriors. I, amb aquesta gran capacitat temàtica que el món els ha donat, tenen una virtut enfront la resta d´éssers humans: són, molts cops, simpàtics i envejats per la resta de la humanitat; semblen tenir el don divino del qual només disposen les ments privilegiades.

Tenen una mena de peça, tal qual una caixa de Lego, que els diferencia dels altres i que els fan del tot especials; són -sí o sí- d´altre planeta i altra galàxia i ells i elles ho saben. Avui he engegat la tele just abans d´apropar-me al cafè a veure si recuperava la tertúlia inacabada de dilluns o dimarts (no recordo). I hi ha el mateix de tots els matins, amb la breu excepció d´un grup de periodistes que, pornogràficament, feien com una campanya de llurs blogs (interessants i maquíssims segurament tots ells).

Fa uns anys trobava gent que es queixava del american way of life i Joan, precissament, m´ho va recordar aquesta mateixa setmana. No suporta, com molts dels mortals, les pel·liculetes que -per pebrots- t´has d´empassar si vols ser una persona lògica d´aquest endimoniat segle XXI que tant m´agrada. Hi ha més coses que més d´un i una no podem ni resistir però que s´han anat acomodant a poc a poc dintre les nostres vides, sense que es produís cap referèndum ni votació popular (putades de la vida). Ens hem de fotre, i no hi ha altra. I recordi, si vostè és jove no intenti anar en metro sense escoltar música: pot resultar timpànicament mal parat.

Atención al caliente /Attention to the Hot/ Atenció al calent

2009-02-05T18:02:00.005+01:00

Hi ha un grapat de sobres que sobresurten de la maltractada bústia. Durant molt de temps ningú no ha reclamat aquests escrits; hi ha multes de tota mena: de l´operador d´internet, de trànsit... i molta publicitat personalitzada, com si la persona en qüestió necessités tenir accés a un món del tot inútil.

Passen els mesos i els dies i, de cop i volta, es produeix una trucada per reclamar els sobres plens de tot menys de bones notícies. Hi ha alguns malentesos.

Sembla que hi ha poca gent que suporta que altres tinguin cartes seves a son abast, com si això signifiqués que s´anessin a obrir i tafanejar. Molts escrits acaben al contenidor blau by the grace of God, puix que massa paper a un pis fot fàstic. Existeixen tants tipus de papers que arriba un punt on els sobres de certes dimensions no es poden recollir.

Són, a grans trets com la música; cadascú dóna l´atenció a son correspondència que ell o ella mateixa vol. És, però, estúpid oblidar-se´n d´aquesta de manera clara i després reclamar-la.

Cal paciència per part dels dos bàndols, com si no hi hagués més culpa que la que té el món en general :primer, per permetre el per cul que es dóna i els pocs beneficis que se´n treu de tot plegat i, segon per la relació amor -odi que aconseguiran que tingui cap a correus, les cartes, els sobres, els segells, les multes i els carters... Oi que de vegades fa por obrir la bústia? (I que consti que jo no visc al meravellós País Basc, eh?)

Són plens de seny...

2009-02-03T19:16:00.003+01:00

També hi ha un diari molt graciós que llegeix tot bon progre modern que es precii; els que em coneixeu, ja sabeu de quin periòdic parlo iq ui no, que s´ho imagini. Porto gairebé vuit anys llegint ses planes cada cop que sóc ací i cada vegada em deixa més indiferent i perplexa.

Dic que em fa gràcia per varies qüestions que ara no venen al cas, però hi ha un detall que em trenca per la meitat: sa contraportada. De normal surt gent ben compromesa amb la societat que els i les envolta: escriptors xaxis, herois light (light heroes) i de tot plegat. Igualment pot sortir un ex-oficial nazi que una travesti mig nua reclamant igualtat de sexes, perquè és un diari plural. Res de l´altre món, puix que es tracta d´una publicació que es mostra propera a tot el món, actual i plena de seny. Però mentre es fa l´entrevista en qüestió, es desdejuna (tant l´entrevistat com el perdidodista), es dina, es berena o es sopa -segons l´hora de l´interview; no es fa l´àpat a qualsevol lloc, més bé a l´hotel Ritz, a la cafeteria Piticlim (on un cafè costa dos eurets o més) i al restaurant més car que es pugui trobar.

Em sembla bé: els del món de la premsa tenen un sou -més o menys- considerable i es poden permetre anar a llocs cars; els semi-coneguts (o desconeguts, segons es miri) tenen també certa capacitat adquisitiva per tal de pagar cuquerets d´aquesta mena. Sí. Però qui paga l´àpat? La veritat és que tant em fot. Cada cop semblen apropar-se a les revistes que mostren les cases de senyores casades amb senyors rics (o a l´inrevés) que mai un lector prototípic es podrà permetre. Al diari passa el mateix. I per si no hi ha bastant amb citar al restaurant /cafeteria /whiskeria de torn, es detalla el preu de cada producte que s´ha consumit per tal que el lector pugui fer-se una idea apropada del crim que suposaria gastar-se en una torrada amb oli tres euros.

De tota manera, cal aclarir que n´és llegit per milions de progres joves, hippies, el recomanen a escoles i instituts i es porta sota el braç si vols mantenir conversa als cafès del Carme; això sí, parlant només de les dolentes idees del govern i de la crisi. Perquè, ben mirat, sent progre no importa molt a la butxaca. És com qui es queixa del preu de les coses i es queda mirant la tele pacíficament a casa. Tal qual.

Busqui´s la vida, cony! Fa pudor la medecina nuclear.

2009-02-03T18:32:00.003+01:00

Penso que existeix poca gent que gaudeixi quan es troba malalta, però si es viu a determinada ciutat s´acaba d´agonitzar quan entres a l´hospital.

M´inventaré el nom, un nom qualsevol com hospital Clínic universitari, a l´avinguda -imaginària també- d´un gran escriptor com ara... Visent Blasco IbaÑez, per posar un cas. L´hospital té una meravellosa facultat de medecina que es cau a trossos molt maca i cosmopolita (que fa les delícies dels pares dels estudiants). La facultat, al seu torn, gaudeix d´un fantàstic soterrani on no olora a mort ni a pols (no olora a res, només a margarides crudes). El soterrani, com és lògic, es troba del tot INadaptat per a les persones que -per coses de la vida- van en cadira de rodes (crec que a ningú els i les agrada trobar-se assegut /asseguda tampoc); hi ha bastides, pols, sostres cremats i un terra de l´any vuitanta.

Tot fa goig, però. Pots trobar obrers, estudiants fastiguejats i, en resum, tota mena de gent enfonsada, malalta, tipa dels voltants. Si, per pura desgràcia, ets malalt o malalta t´afones encara més: els difunts són ben a prop, es nota només amb l´ambient, amb el claustrofòbic aroma. Arribes al final del camí, just a la "MEDECINA NUCLEAR" i et trobes amb una senyora educada i amb una altra plena de greix que només pensa (amb tota la seguretat del món) en l´hora de l´entrepà i la birra. Et treu de polleguera (et toca la pera, vaja), et parla com si fossis retardat mental i et costés assimilar les paraules que surten de sa boca; se´t riu de tu constanment i sents que has de fugir abans de morir a una petita sala plena de persones que saps que trigaran poc a morir-se; ells ja saben això i respiren amb certa dificultat, tot i mirant les respostes que una persona farta li llença a la cara a la greixuda. Surts corrent mentre penses que vius a una ciutat on les persones s´enfonsen amb uns romanços exagerats fins i tot quan compren un paquet de pipes. Ja és massa, no? Com deia la greixuda, millor buscar-se la vida i... Ojalá nunca necesite un médico nuclear. Antes prefiero la muerteee. Té pebrots la ciutat, l´hospital i els ciutadans que m´envolten. I tot és a Valènsia. Just. Molt just.

Insiste en el casco: lo tengo bastante sucio...

2009-02-02T17:52:00.003+01:00

Continua plovent ara que ja ha acabat la ja llunyana setmana eterna: era una mena de por paranoide enfrontar-me al dilluns i al dijous que, per sort, ja ha passat.

Veia la mar des de la finestra i em venien, com quasi sempre, molts records; no vull pensar que hi és tan a prop i no la puc acaronar. De sobte és febrer i ni tan sols recordo els dies més freds. Anit veia una mena de pantoflada dels premis que, més de cinema, semblava de pits ciaguts. Donava pena veure com unes senyores havien gastat un munt de calès en uns vestits fastigosos, d´aquells que fan pudor a xona. Sí, em donen un cert fàstic que no puc contenir. Hi veig certs paral·lelismes amb el Raval: les façanes es cauen però es pinta damunt elles; els edificis poden tenir continguts interessants a son interior, però moltes vegades es veuen interiors cremats, abandonats, deixats per les molèsties que suposa mantenir un pis que acaba per avorrir. I no queda gaire més per dir: ben mirat, tot es fa tan evident que molts cops és millor optar pel silenci. I que el Dimoni ens guardi.

Like drinking poison, like eating glass.

2009-01-14T17:01:00.003+01:00

Em volia proposar una foto més gran que el text, una foto que reflecteixi tot allò que sentim aquells que no podem evitar patir -a la nostra manera.

A l´estat espanyol, tan solidaris a l´època nadalenca i tan fills de puta els següents mesos, tant se val allò que passi lluny de la bicoqueta de pais. Hi ha algunes persones que aconsegueixen deixar plena places i carrers de Barcelona, lluitant amb els crits (el millor símbol d´aquest estat on encara he de viure) contra allò injust, contra els tirs i aquesta mena de pederastia brutal, aquesta tocada d´ous que ja dura massa. Els fills de les mares que afirmen -femeninament orgulloses de parir- que tenir una criatura al baix ventre és tot un goig...Elles i ells ploren? Aguanten les atronadores imatges que violenten encara més a un ésser amb sentiments? Tenen cor pels altres nens i nenes de tot el món? Fan alguna altra cosa que regalar joguines als nens desfavorits? Per què no els donen menjar, que és més útil que les joguines novetes? Quantes i quantes guerres hi ha per tot l´univers de les que no en tenim coneixement? Què passa més enllà de Gaza? Posar-se una palestina té qualsevol tipus d´efecte? Ser "hippie-sexy" ajuda la població? En comptes de parir més, per què no s´ajuda als nens ja vius? Potser fot goig treure una persona pel cony o la panxa i passar dels altres? Qui és el fill de sa mare que permet que les criatures més innocents de la terra, els que encara han d´aprendre, continuint patint més que molts adults? A qui collons l´importa coses com la crisi i les rebaixes? On són les diferents religions...ARA MATEIX? I per què dimoni el Papa no fot el camp a Gaza, per posar un cas?

No sé pas si continuar amb més preguntes. N´hi ha infinites, per no dormir. De tota manera continua i continuarà igual la cosa. Per més que es cridi, reis meus. Jo amb les imatges tinc dues reaccions a cada qual més escatológica i, mentre tant la meravellosa revista Hola ens recorda que una llepa-cigales s´escapa a Àfrica a fer no sé què parida. Meravellós el món sencer. Molt meravellós.

Passent les nuits, chassent les bruits.

2009-01-09T18:28:00.004+01:00

Ja va començar l´any amb pau i uns pocs mocs. Encara no he mirat la mar i només em queda llençar la mirada des de la barana del pis per veure una aigua llunyana. Tot sembla massa llunyà: la pau, la mar, fotre el camp.

S´entesta la gent en preparar un demà que no existeix, en una cosa impalpable del tot i, en alguns casos, impossible; perquè hi ha qui mor pensant en aquell demà que no tindrà i hi ha qui viu sense gaudir d´un avui ofegat. Els avuis es tanquen a caixes, armaris i prestatgeries per por a sortir sense més. I no em venen ganes ni tan sols d´escriure si no puc tenir la freda mar a la meva cara. No em venen ganes de res, només de còrrer.

And today... Sir Pinter says goodbye . Sort en tenim de les peces escrites.

2008-12-25T16:05:00.003+01:00

Avui ha mort el senyor de la foto; l´ampla majoria de la gent coneixia Harold Pinter per allò de premi Nobel, sense més. Al meu parer, Pinter és molt més que un miserabilíssim premi i un grapat de calès.

Vaig llegir ses obres a l´hivern,de manera repetida; i l´any passat -gràcies a Juanvi- el vaig acabar de conèixer, per un passeig per la biblioteca del carrer Hospital vaig adonar-me: era un llibre nou, un recull de les seves millors peces teatrals.

Un pis habitat per dues persones que desconeixen son exterior, que no saben qui viu baix seu, als quals els aterra tot allò que se´n surt de son pis i tantes sensacions: The Room, The Dumb Waiter, Ashes to Ashes i tantes altres joies que ens queden per aquells que el vam descobrir relativament tard. ELL és més que un dramaturg, més que un clàssic, ell era una peça clau al puzzle que suposa la nostra meravellosa societat. ELL mereix més que premis i reconeixement, mereix descansar (que ja havia creat bastant).

Sempre tindrè un racó per a les seves obres, perquè ell és un dels meus mestres.

Waiting for February or March...

2008-12-24T15:38:00.002+01:00

Cada any me´n adono de certes coses, que potser tot canvia massa de presa sense ser conscient d´aquests canvis. Fa una humitat que em passa per tots els ossos de mon cos i no em ve de gust anar sota l´olivereta perquè desembre és el mes que gairebé més odio.

Tothom dóna bona mostra de certa hipocresia i sembla feliç; tothom es gasta calès que no té per tal de regalar apariències. Això m´avorreix sobiranament, puix que cada any es repeteix de forma insistent; es repeteix tant com la remarcada feminitat de les dones (més objectes que mai) d´avui dia. No suporto les cançons, les notícies ni la família. No em ve de gust ni tan sols expressar-me.

Agradezco tu delicadeza, pero no quiero una bolsa.

2008-12-12T17:22:00.003+01:00

Canten playing under the covers, I don´t feel like waking up... mentre es dediquen a assenyalar aquells que no els entren pels ulls. Altres ens dediquem a emplenar els nostres caps, a continuar bebent cognac mentre pensem de manera momentània en el passat que ja mai tornarà. No cal, però, desesperar-se.

Passeja sense cap tipus de remordiment però al seu dia va fer patir i molt, un patiment que continua de forma sobtada emprant per tal d´engrapar els moments que viu al present. La delicadesa la té molt lluny i fa anys que l´abandonà: res fa que avui tremoli perquè no s´auto-agradeix per sa delicadesa.

Hi ha massa llunyania o potser passivitat? Quan es tracta del moment adequat per tractar d´explicar fets inexplicables? Menys mal que she feels so much younger than yesterday; només hi ha un mal d´espatlla de tant en tant, una micona d´humitat als seus ossos i ganes -de nou- de trencar amb un present que mai li agrada: res d´allò que faci li reportarà ni gust ni interés. De tota manera, agraeixo ta delicadesa per molt barroc que quedi.

Tot es va quedar en un ensurt quan vaig pensar, per uns instants, que Venècia s´afonava; res de l´altre món, però. Les primes tauletones de fusta d´aquell hivern del 2002 encara sobreviuran i, no sé quin mes ni quin dia,però he de tornar a escriure al carreret estret de darrere l´estació de trens perquè a una ciutat com aquesta dil Veneto no vaig per fer fotus. I he de fer moltes coses encara: moltes.

Feel that sea side on your face. Mort al bombó!

2008-12-09T17:50:00.004+01:00

O que que é esse amor, d’água. Eu sei que eu não quero mais nada...

Surt el meu estimat dia de la Constitució (sí, el meravellós 6 de desembre celebrat per alguns de la meva banda) un tal Joan Tardà i diu allò tan redit per altres republicans de "mort al Bombó". Tothom alça la veu perquè com pot ser que un paio català digui aquest tipus de bajanades un dia tan assenyalat; no pot ser que es vagi contra els bombons: això no s´explica.

Retorna a sortir cada dia, de bon matí, a migdia, als programes que agafen imatges dels telediaris i als noticiaris de la nit; a tota hora i per tots els canals possibles perquè tothom vegi la barrabasada. No s´entén que un republicà vagi contra els bombons, és del tot inaudit. No soporta cap tipus de bombó: ni el farcit de licor, ni el de xocolata amb llet... ni tan sols els min-bombons que tant venera la resta de la població.

Els bombons pocs cops han tingut aquesta mena de detractors: qualsevol que s´ho proposi pot tenir una caixa ben gran a sa casa i mai s´embafa. Els veu sobre la taula o dins el moble i gairebé sempre representen una novetat, és contranatura passar d´ells, ignorar-los. Molta gent no s´hi pot estar si no es parla d´ells. I s´acosten els nadalets, seguits de les meravelloses falles i tota la pesca... que sí, que els Bombons es fan imprescindibles a qualsevol casa.

A les millors mansions dels carrers dels barris més ben avinguts hi ha sempre una fotografia d´una caixa de Ferrero Rocher; la creu amb Jesucrist i una foto de qualsevol membre dels Bombons. Es queda com una rosa si es fa aquesta senzilla operació; qui vagi a ta casa i es quedi amb els ulls com a plats mirant els Bombons dirà per tot arreu com és de bufona ta parella, els mobles, ta casa, ton meravellós estil... Tot és molt més fàcil si mai es va contra els Bombons, estimat Joan. I, per cert, ja tinc ganes de tornar a veure´t a un míting: res seria igual sense tu.

Ànims, que els Bombons només es desfan si nosaltres volem que es desfacin.

A partir de dinero: una família poc catòlica

2008-12-01T11:40:00.006+01:00

Hi ha un grup de persones que van marxar -per raons desconegudes- a mitjans de novembre i en plena crisi (d´aquesta que no ens llevem ni amb aigua calenta) a Bombai a veure si podien explotar negrets.

Foten el camp amb corbates de seda d´aquelles que es compren els llestos, amb maletins de pell que podrien perfectament alimentar tota l´Índia. Però són feliços, aliens a tot allò que els envolta: fam, patiment i mísera miseria; ells pertanyen a un altre nivell.

Posen bombes i no maten ningú. Tots marxen corrent a les diferents televisions per tal d´explicar l´odisea que suposa que matin nens petits mentre els encorbatats corren. El públic aplaudeix enmudit, els cau les llagrimetes de pensar que els pròspers han salvat la pell.

No són gaire normals els que acaben d´entrar: parlen de manera un tant estranya i es mouen nerviosament. Demanen caramelets, llepolies i aigua. No semblen gaire catòlics i no han de pagar per una societat mal feta.

Qui paga, però, per aquesta societat mal feta? Tots menys els que l´han feta possible. Hi ha qui pensa que la culpa dels mals menors de l´estat espanyol és del bombero torero que va caure un 20 de novembre i hi ha qui diu que ma estimada esglèsia en té la majoria de culpa. Us avanço que us equivoqueu pregonament (profundament. Pregona em recorda a la traducció de la mítica pel·lícula Gola pregona) perquè qui té la culpa és el conformisme i les poques ganes de fer res, la mare pàtria que és la valorada ignorància, les aparences i tot allò que descriu fil per randa als espanyolets. Qualsevol dia haurien d´obrir els ulls per adonar-se´n que ,en realitat, viuen en un país i en un univers que se´ls queda massa gran: i tot ve a partir de diners que deia algú.

Calculón: tienes la casa sin asegurar y padeces cáncer. (Todos mis circuitos).

Ojalá nunca necesite un abogado -un homme pressé dixit.

2008-10-17T17:34:00.005+02:00

I hate weekends: people seem happy and all my favourite streets are full of families, or simply couples. They smile, speak so high... Ma dio! Mi fa schifo pensare in all this kind of people who don´t live the rest of the week. Nessuna felicità i molta aparença.

Bé, una barbaritat em sembla que una coneguda cadena que es dedica a vendre calcetes i sostenidors -per a dones amplament entrades en anys- utilitzi els dibuixos del gran Roger Hargreaves. De tota manera fa que les dones, els travestis i els homes que es posen calces s´apropin a la figura d´aquest gran home. Allà per la vella Anglaterra diuen que Hargreaves feia dibuixos per nens sense tenir en compte que uns anys després senyores de trenta o quaranta (o més) anys portaran els dibuixets ben a prop del cul.

No volia parlar del tema del vaixell avortista perquè em sembla una nonsense: cap home ni cap nano ni cap nena petita pot triar per una dona. Com a dona sóc conscient de ma diferenciació: es té un sexe pel qual es poden treure coses - un tant exageradament explicat- sempre i quan la mateixa dona vulgui treure un nen o una ampolla de cava, per posar un cas. De tota manera, uns senyors i senyores venen a València amb el barco de Chanquete (per les similituds del no nos moverán) per tal d´augmentar aquesta repressió que es viu al magnífic regne valensiano. Jovenets de l´Opus, l´església i altres pantoflades es concentren posant fotos de nadons (no sé si se´ls remugarà l´estòmac quan vegin nens llençats als contenidors, nens maltractats o nens víctimes del clero o de la pederastia; vagi vostè a saber). Criden com si aquell fos el darrer dia de ses vides consignes patètiques tipus "no me matéis"; per a mi, sense més restringeixen l´ús vaginal de cada ésser femení o afeminat. Afortunadament, cadascuna continuarà fent allò que ens doni la gana, que per alguna cosa ja hi ha bastant patint amb la tirania de la bellesa del puto segle aquest que ens ha tocat viure. I ja hi ha prou, perquè no ho acabo de pair.

Un home es queixa de la joventut al transport públic; un home jove i, sembla, ionqui. No entén les idees, esl slogans publicitaris ni als de altres generacions anteriors a la seva. Situació crítica: jo no m´entenc ni a mi mateixa. Ben mirat, tan de bo mai necessiti un advocat, perquè tal i com estan les coses val més defendre´s un /a mateix/ a que va dir aquell. Crazy´s country, vaja.

Another cop el senyor Happy... Let´s go to Café Lisboa ja!

2008-10-09T09:43:00.003+02:00

William es recolza a aquella cadira que un dia va soportar a més persones del nostre tipus. De mi clase, que diria més d´un i una. Va haver una època -als inicis de les meves llargues estades al Lisboa- on no parlava amb ningú. Vagi vostè a saber perquè.

Quan em vaig cansar de no parlar de l´alt preu de les coses, de la vida que no m´acabava d´omplir i de tantes altres coses, em vaig apropar encara més al Café. El resultat va ser inmillorable: avui ells són part de la meva gent. Els intento comprendre, els estimo a la meva manera i sé que són al meu costat quan ho necessiti.

No vesteixen roba de marques cares, ni tenen uns papes que els paguin tot; no tenen cotxes ni viuen amoïnats per la moda: allò que m´agrada de tots ells (perquè tots són homes) és sa senzillesa. Són senzills, humils, propers però, per damunt de tot, amb una increible cultura que han anat manint poc a poc. Joan, Ken, Rafa,Mustapha, Abdell, Paco, Manu o Jorge ocupaven abans aquestes cadires que ara ocupem tan sols William i jo.

Ja no es fan les tertúlies de l´una del migdia amb la guitarra blava de Lugh, no es parla a viva veu, cridant cadascú a son to. Josele ja no toca la guitarra perquè ja ningú sap res d´ell. A la terrassa he vist que hi ha racons d´aquesta ciutat que no em fan fàstic, que hi ha gent que val la pena i es riu de si mateixa. S´intenta fer ioga a la plaça de la Verge, es passeja i penso que mai res tornarà a ser com abans. Al menys em sento molt orgullosa de conèixer la meva gent i sé que si no es trepitja el Lisboa, trepitjarem el Negrito, los Escalones de la Lonja o qui sap què.

Dedicat a William, Joan, Mustapha, Kenn, Abdell,

Jorge, Manu, Paco, Lugh, Carles, Rafa, Michael i Toni.

Yo voy vendiendo sólo lo imprescindible

2008-10-09T09:03:00.003+02:00

No sé pas si Mr. Happy va vendre alguna de ses coses per tal de sortir una mica del buit que suposa una crisi que ja m´està donant bastant mal de cap. De tota manera, vendre allò imprescindible trobo que encara no té sentit. El cas és que un home surt per la tele. Res de nou, ben mirat surten tones de persones fent el gamba.

L´home és a una botiga de les de segona mà, molt transitades per la manca de duros; un reporter s´apropa i li pregunta:

- I vostè, què fa per ací?

- Res, he de vendre coses. Per poder menjar. Això sí, només les coses imprescindibles. Les altres, si em fan falta per viure, no, eh?

Sí, i ací termina el destarifat diàleg. Ningú ha pogut al llarg de dos mil vuit anys de vida de la malaurada espècie humana preguntar-se com és que cada cop hi ha més gent amb un alt grau d´imbecilitat? Què passa a les cases? Els nadons neixen amb manca de líquid, potser? O les mames es punxen? Val, sóc incapaç de saber-ho. Estic a la pláça de Cánovas del Castillo un nou d´octubre i els estúpids m´envaeixen.

Well, I don´t know. My purpose is that humans -specially here- are too scerzi for me. I don´t want this environment, I can´t stand it. Ma, cosa posso fare? Agora niente. Waiting per tal que passin les hores, sense més.

Canviant de terç, veig València cada cop més bruta i obscura, més descafeinada. Les persones van amb cares agòniques per tot arreu: fins i tot, quan se suposa que s´estan divertint tenen cara de fàstic. Potser tot es debut a que fa dies que no trepitjo el Cafenet Lisboa, del qual penso parlar després. Perquè aquest article acaba ací.

"Prefiero actuar sola que bien acompañada"

2008-09-11T08:40:00.004+02:00

El Brujo torna de nou a Madrid, amb Una noche con el Brujo donant motius més que palpables de sa capacitat joglaresca que es resisteix a morir. La revista on surt té a sa primera plana al Luis María Ansón -que, francament, no entra dins les meves predileccions.

Rafael parla amb poc accent cordobés, però sentencia l´ampla majoria de cops que obre la boca. L´altre pega voltes, tira mà dels adjectius, de la retòrica aquella que encisa als més entesos, a la crème de la crème. Luismari no té la condició tan gran d´orador que pot tenir Rafaé perquè no té omnipresent la base del joglar: no podem oblidar que la paraula és sagrada i uneix la gent; per molts ordinadors, música, relacions on line i bajanades d´aquest fantàstic segle que hagi tothom i totdon ens hem d´expressar amb paraules (vulgui o no vulgui la gent).

Hi ha qui diu que sempre fa el mateix, si més no: parlar, parlar i parlar. Ara pregunto jo: però no és veritat que una de les grans mancances dels humans del XXI és la necessitat de contar llurs problemes? Parlar es fa difícil per alguns, complicat per no saber a qui dir-li les coses. Però al cap i a la fi, necessari. Ja sigui dels fills que es fan pipi i no els canvien al kindergarden o de les putades que porta un autobús espatllat. La llàstima és el contingut de les paraules que surten per la boca de la meravellosa raça humana: de tota manera, sense ells i elles jo tindria una feina un tant crua: mon voltant és ma inspiració, però per inspirar-me... m´estimo més inspirar-me sola o mentre dormo que ben acompanyada. Perquè res millor que inspirar-se en allò que t´envolta,enla gent, que fer un anàlisi en solitud: aclareix la vida.

Nota: fins el dia catorze d´aquest mes de setembre teniu a l´Ivam (ma terza casa) l´exposició de l´home de la foto: Alberto Corazón. Val la pena pagar els dos eurets i veure la manera d´agafar coloms o obres colpidores: val igual que cinc croissants petits del forn de la plaça del Doctor Collado i no té sucre ni greix. Ja estic demanant-li a la Mare de Déu per tal que torni una expo del gran Jaume Plensa, que cada cop m´agrada més. Tres artistes, els que esmento avui, que fan que aquest segle no sigui tan depriment. Merci per fer-nos la vida diferent i enriquir-la: avui semblava molt difícil.

Ma... No n´è la tavola qui? Mons ulls m´enganyen

2008-09-09T13:04:00.005+02:00

Només entrar espeta la qüestió que li ocupa i que, al cap i a la fi, resultarà un tant secundària: "Quant temps fa que no ens veiem!".

Massa por em fot a mi aquesta idea si una persona entra enlloc i la va cridant als quatre vents. Sembla que d´una forma exagerada i, fins i tot, ansiosament, començarà l´atac de paraules que una -en determinats moments- deixa d´escoltar per son bé. Ni tan sols val això que feia temps era una base per contar intimitats: allò que en deien "confiança": avui no.

Tot és un: arribar i començar a treure profit de les paraules que una persona irracional pot treure de sa boca en un (sembla ilimitat, però no) temps determinat. Al cas vaig jo.

Treballo -no esbrines on, que t´ho dic jo- a l´Ibertrola (no puc pas fer apologia dels lladres) de comercial, molt alegrement amb un sou patètic -però molt alegre- perquè passejo venent contractes; passejo uns vint quilometres al dia, tarda i fins i tot nit. I quan la gent se´n va al llit, aleshores apareixo jo i aconsegueixo vendrel´s un bon contracte de llum perquè no tinguin problemes mai més. No desdejuno, ni menjo ni sopo perquè a cada moment penso en vendre.

Gasto mig sou en sabates, però ara mateix no me les miris perquè estan fetes pols i foten pena, no penses? Sortia jo amb aquell noi, sí, dona, aquell de la xarcuteria d´aquí al costat jove i mig calb... el lleig. Ara em truca sovint no sé perquè i no li contesto. Com que no soc jo d´anar a discoteques doncs foto la llauna anant pel carrer -que, ben mirat, és més barat- amb mon nou paio, nuvi, xurri o el que sigui i llurs amics. Passegem tots units cada dia pel centre, per la plaça de bous i pel carrer Xàtiva, i pel carrer Colón no, que hi ha botigues i entro a fer barrabasades.

On hi era jo ara? Mare, no recordo res. Sí, que és un pesat el xarcuter perquè fotia pudor a carn i a cansalada -leáse bacon o tocinillo- i no ho soporto. I acabo trencant-li la cara i li he de dir que no truqui i no foti més la pallissa, que el mato, eh? Per cert, reinona... Tot bé,oi? Apa, doncs ja ens veurem. Ara tinc pressa, he de caminar i vendre. Aviam quin dia parlem tranquiletament. Siau.

(conversa real d´una hora i un quart de durada un tant trastocada d´avui, dia nou del nou del vuit).

Com a acomiadament, estimat lector: si veus cap taula a aquesta imatge (una taula bruteta, petita, de fusta natural, barnussada i amb taques blanques per tot arreu) en comptes d´un bagul, si esplau... Si la veus... Premiiiiiiii. Io non la vedo, Lül... Misteritos.

Estos alargan las conversaciones a su antojo

2008-07-08T11:53:00.004+02:00

La dona que s´alça més esgotada del que es va anar al llit cau al sofà i engega la televisió, amb certa desgana, en realitat perquè sap què li espera. No sap ben bé per on tirar i escolta el fet que fa que ses neurones es quedin del tot col·lapsades: l´església anglicana del tot poderós United Kingdom pensa incloure entre llurs treballadors persones pertanyents al gènere femení.

Hi ha gentola que es queda perplexa i humiliada del tot, veient que les magres fèmines angleses poden fer-se càrrec d´un estament monopolitzat pels pebrots masculins. Ara pebrots i ovaris poden conviure dins un ambient bastant desfasat per als temps que corren (les coses com són).

Alguns ex-fidels s´esborren a tota pressa de la llista anglicana, pensant que si una dona entra dins d´aquest món començarà per fer reformes i acabarà per muntar orgies no tan sols lèsbiques, també amb la resta d´humils treballadors de l´església (puix que, al cap i a la fi, no són més que simples i ximples treballadors no asalariats).

Altres persones criden al vent: Sisma, sisma!, però aquest cisma tan sols pot venir a significar una cosa ben senzilla:, quan de temps fa que no es parla de l´església anglicana al mitjans? Per què Operasión Triunfo té més hores de protagonisme que no pas les creences que ens portaran a la felicitat absoluta? Per què? Eh? Sembla que això és precisament allò que volen: sisma, planes i, si cal, sang i debat perpetu. Perfectament poden continuar amb ses dèries i debats: la resta ens preguntarem si de debó existeix la caritat humana (o si, bàsicament, existeix encara la condició humana). I amb això tenim bastant.

Yo no lo hice, señora. Eso fue cosa de un asesino.

2008-06-13T17:28:00.003+02:00

Fa vint anys les estreles de la tele, com diu el títol de la fotografia, era Sir Espinete. Avui les estreles de la tele són (majoritàriament) gent presa de la histèria. Hi ha moguda madrilenya pel tema de la crisi -sí, encara- per Sapatero i pels camioners. Una moguda que sembla interessa que duri per la suposada manca de notícies o per les raons que siguin.

Avui un camioner sortia a la televisió mostrant que els camioners, per damunt de tot, no són assassins: són persones. Esclar, pensava tothom. Truca de seguida a la dona de l´home cremat a son camió, com si amb la trucada pogués arreglar l´acte criminal. Un reporter segueix la conversa atentament i es veu incapaç d´intervenir.

Aleshores es llegeix un missatge d´aquests que la gent que no treballa (o que no té res millor a fer a les onze del matí) envien al programa: l´ampla majoria dels ciutadans gasten més que guanyen. Mentre tant, el trucador insisteix: ni ell ni els companys són assassins: ningú va axixarrar a son marit. Un desanimat (desalmat que en diria algú) segurament va fer un còctel (molotov, suposo) i ho va llençar al camió ocupat. Aquesta és la hipòtesi d´una dona magra que cridava per fer-se escoltar entre els debatents. "Ells no són assassins, ells no són assassins!" cridava com una folla desesperada.

Normalment, en un altre tipus d´estat amb més trellat, als ciutadans se´ns donaria la informació sense més i el problema es tractaria on s´ha de tractar. Vivim, però, a un estat tercermondista; molts pensen que a la República del Congo o que a altres estats africans tenen moguda permanent i es mengen els mocs. Em jugo el cap a que en realitat hauran estats africans no tan llunyans molt més assentats i lògics que no pas Spain.

De tota manera ací continua la dèria de jo no sóc assassí i tota la tralla que ens venen. I com deia el trucador: " a mí que pegue a su mujer o empuje a su hijo escaleras abajo, ni lo sé ni me importa. Es buena persona y punto". Sí, a aquest estat de bojos vivim. De sobte trobo a faltar a Espinete i a Chema, el del forn. Al cap i a la fi, ni eren assassins ni fotien crits (cosa agradable).

Las pipas me producen un flato increíblemente flato...

2008-06-11T17:49:00.002+02:00

Hom i don preveien una crisi de les grosses, d´aquelles que fan època i que estudien els nens i les nenes (y los miembros y las miembras que diu una) als llibres de text anys després.

Mercarramona té els prestatges buits per les dèries de la gent, que es pensa que estan vivint la tercera gran guerra. Algú (un ésser del nom del partit del qual ni vull recordar-me) va dir que tot és culpa del president del govern, que -cal remarcar- sembla estar pensant més aviat en les vacances d´estate (o l´estiu).

Una senyora amoïnada empenta son carret cap a la fruiteria de preus altament prohibitius. La cara ho diu tot: es nota que en sa vida ha passat fam (ses galtes ho demostren); observa com un ave carroñera les diferents prestatgeries i es nega a agafar fruita: al cap i a la fi, no emplena del tot la panxeta i no li fa el pes.

Ben mirat només queden llimes i kiwis a la fruiteria; de verdura ni parlem. Encissams i tomàquets han desaparegut com el Guadiana; no hi ha patates, cebes, plàtans... Només llimes i pimentons vermells que semblen no estar de moda pel que sigui. Amb cara de fàstic horrorós, aquesta dona agafa un parell de pimentons i murmura tra sè: "menuda mierda, pero a ver qué hago. Lo mismo los frío". I és així com la senyora fa cas de les televisions, les ràdios i la dèria col·lectiva, pagant destructivament i agafant les bosses amb ànsies de poder.

Mentre, els responsables es miren amb preocupació, però amb el somriure ben ample: si se´ls passés pel cap vendre un pimentó a quinze iuros, la senyora grosseta que els odia els hagués pagat, tot i demanar un prèstec (com va intuir cert dia Monteys a El jueves). Mentre tant, questa histèria demoledora prosegueix son camí fins que el peix -o les butxaques- aguantin.

Molt maca la decoració, la vaig veure l´altre giorno... No, si l´hem posada avui, reinona...

2008-05-14T18:08:00.002+02:00

Se´m cau el món a sobre quan llegeixo que, 28 anys després, els veïns de Barona (perdó, Orriols, que queda més cool) tindràn un nou centre de salut. És, francament, de programa d´acudits viure a la Santa Seu en la qual s´ha convertit una ciutat (abans maltractada segons molta munió) que cada cop es sembla més a una casa de bojos.

I desgràcies socials apart, resulta tota una porcada que plogui quan vols dinar a la Llotja i els vianants s´amaguen exageradament (com si en lloc d´aigua del cel caigués lleixiu) de la pluja. Que canviin les parets al cap i a la fi no demostra un símptoma de renovació ni avorriment: tan sols ganes de fer veure als altres que no continues anant cada dos per tres al mateix lloc a comprar uns Yaki Udon. Avui quasi tot es trobava buit i despagat, però la plaça meva tenia un aroma especial, una llum diferent a la d´altres dies que m´ha captivat. I, de sobte, la paraula odi s´ha esfumat a poc a poc i ha deixat veure el plànol de la malencolia, dels somriures i de les nits d´aquell agost tan llunyà que m´acompanyarà al llarg de tota ma vida.

Res acaba per pura i dura casualitat, igual que les parets no es pinten sense motiu aparent.

Waiting for Wild Coffee (o biològic en son defecte)

2008-05-08T18:28:00.004+02:00

Diu el cartell d´un vertader i antic café del carrer Serrans que hi ha Wild Coffee, la qual cosa em fa mirar això dels tipus de cafés, de carrers i de tot plegat.

Avui relliscava el temps com les gotetes queien per la finestrola del Lisboa i el cambrer famolenc neo- amable menjava un entrepà de pernil amb tota l´ànsia que es pot tenir quan es té un element valuós (tant com el menjar) entre mans. Jo llegia com quan es troba a faltar una cançó que es trobava feia mesos i s´escolta per primer cop amb un goig que emplena.

El temps gal·lés acompanya avui una diada que em ve gran per pensar; no per pair ni per manca de ganes ni de les idees. Vull un gir com aquell Marcel que caminava sense cap tipus de rumb i una nit va irrompre a la vida d´un ésser sense ànima que dedicava son temps als altres mentre no es trobava a si mateix. Al café li passa una micona el mateix: pots mirar-lo i tornar enrere un i altre cop: cada café és tan dinàmic o estàtic com cada cançó que arriba a les nostres vides i ens enganxa. Respires i sents una greu i lleugera necessitat d´allunyar-te d´una vida que, fins fa poc, tenia l´únic incentiu de continuar tancant els ulls i plegant els braços... Al cap i a la fi, la pluja desembafa gairebé tant com les marxes voluntàries. Somio a cada instant amb aquella tornada a la ciutat de la colònia Atardecer de Granada però toca pencar (de moment)

Un hommage à Bilbao eta Atxuri lotunea...

2008-04-14T18:43:00.003+02:00

Hi ha poques ciutats que donin tanta comoditat per caminar com Bilbao. Fotia aquest fred que tensa el rostre, que et dóna ganes de viure encara més del que vius i pots viure. Atxuri t´embolica com els caramels de colors vistosos atreuen als nens petits.

I si hi ha encara un regal més meravellós que la pròpia estació, que lluita contra el pas del temps, enfrontant-se a la high technology del tranvia (que regala llum, arbres i carrerons a cabassos) és l´interior d´Atxuri. Només unes poques vies i molts colors t´envaeïxen només entrar a les andanes.

I poc soroll, però molts colors i llum. Una gran estació per a una gran ciutat... I un homenatge a aquells dies de març al nord dolços i no tan llunyans.

Yo te digo que el Tajo pasa por Guadalajara (i punt, home! )

2008-04-14T18:13:00.004+02:00

Deia el Marqués de Sade abans de morir allò de "imperiós, colèric, irascible, extrem en tot, amb una imaginació disoluta com mai s´ha vist, ateu al punt del fanatisme, aquí em teniu en una corfa de nou... Matin-me de nou o prenguin-me com sóc, perquè no canviaré".

Un guionista d´una benvolguda pel·lícula de les anomenades de culte (si te les perds ja no ets persona) va fer dir a un actor molt però que molt conegut i desitjat que el riu Tajo passa per la localitat de Guadalajara com a argument del film. Allò que em va venir al cap va ser el Marqués de Sade, per qüestions de similituds i tot això.

Ha evolucionat realment la societat com volia fer-ho o ens hem convertit en allò que qualsevol visionari hauria titllat de patètic? I ho dic perquè, si fa tres segles era el poble qui tenia la veu però qui tenia la mà al sac dels calés qui tenia el poder avui la cosa només ha canviat en un aspecte que avorreix.

L´aspecte no és un altre que la coneixença, que els éssers humans cada cop es donin més a conèixer, que surti un mindundi a la televisió o al Youchuf i es faci tan brillantment famós com qualsevol ésser que feia segles enrere alguna cosa de profit ens regalava. Ja hi ha poca cosa de tot allò i difícilment ens podem trobar amb meravelles impreses a papers que no siguin de segles passats.

Al menys, el fervorós geògraf i guionista de la pel·lícula no va sortir amb que el Tajo passa per Gernika o per Barakaldo, per posar un cas. Potser entre Abandoibarra i l´Euskalduna hi ha resquicis de Tajito i de guitarretes espanyoles banyades amb delicatessen obertes de cuixes. Qui lo sa... Jo mentre continui vivint em guiaré per allò que m´he vingut guiant i que m´empenta a autoguiar-me sense pausa. Perquè la Guia passa per la Nona.

Homenatge due (because él lo vale)

2008-03-10T18:09:00.005+01:00

SOY UN POBRE PRESIDIARIO (descobrint els nens xungos)

Mira que es desgracia que me vea yo aquí por tener tan tierno el garlochí. Quise ser tan grande como Napoléon pero no he pasao de gorrión. Quise dar un salto y a la luna subir, y gritar: "Aquí estoy yo, se acabó, esto es pa mí. Pero he pinchao en hueso, maldita sea el queso, y aquí me encuentro preso por ser un gilí. Estribillo: Soy un pobre presidiario, soy un triste pajarillo que soñaba con volar. Soy un hombre fracasao y mi sueño se ha quedao convertío en na de na. Ahora veo que es fetén lo que dijo Calderón. Este mundo es muy pequeño, en la vida todo es sueño, y los sueños sueños son. Estribillo. Dentro de la trena yo no sé lo que hacer. Tengo la cabeza del revés. Sobre mi petate me recuesto a pensar y termino loco de cavilar. Yo soy el culpable de esta esaborición que te separó de mí y que fue mi perdición. Recuerdo con ternura tu amor y tu hermosura que alumbran la negrura de mi corazón. Estribillo. Si esto se ha perdío, no ha pasao na. Si esta no ha salío, otra vez saldrá. Yo estoy convencío que saldré, y otra vez vuelta a empezar.

Homenatge a Catalunya. Ai, no! A Manolo Escobar.

2008-03-10T17:56:00.004+01:00

Ni cal dir que el tema es diu La niña de fuego (Fire´s girl) La pel·lícula és encara millor que el temeta.

La luna te besa
tus lágrimas puras,
como una promesa
de buena ventura.
La Niña de Fuego
te llama la gente
y te están dejando
que mueras de sed.
Ay, Niña de Fuego,
ay, Niña de Fuego.
Dentro de mi alma
yo tengo una fuente
pa que tu culpita
se incline a beber.
Ay, Niña de Fuego,
ay, Niña de Fuego.

Mujer que llora y padece,
te ofrezco la salvación.
Te ofrezco la salvación.
El cariño es ciego.
Soy un hombre bueno
que te compadece.
Anda, y vente conmigo,
ay, Niña de Fuego.

Will not stop smiling, que t´ho dic jo!

2008-03-10T17:16:00.005+01:00

Res de manar, res de manar que em deia aquest mateix matí Mr Ribera. El temps que maltracta a la ciutat maleïdament puta és com un cementiri: el vent atasca la tràquea de qualsevol vianant embafat d´un Mediterrani cada cop menys mediterraneitzat gràcies a un entorn que mata al més pintat.
Com sobreviure a la manca d´oxígen que reporta un gran herri com és Valentzia... Amb la paraula i els viatges de per mig, escapant de l´asmàtica envoltadura d´unes persones que desesperen i d´uns carrers que empassen a la persona.
Un cop ets lluny (lluny d´allò que gairebé sempre t´ha destorbat i no trobes a faltar absolutament nothing) camines amb la llibertat que et dóna saber que allò que estàs experimentant no és només felicitat, és també descans i l´alleujament de saber que has trobat a les teves arrels la pau correcta.
Hauré de pensar que el lloc més encertat per a una víctima de la ciutat que es la menja és la pròpia llunyania; al cap i a la fi, és la cerca del lloc de tons somnis allò que et fa somriure i enfrontar-te a la vida sense por. Sempre es pot optar pels niños chungos que deia Manolo Escobar, oi?

L´enorme putada de l´aigua és que m´avorreix, tu...

2008-02-21T19:40:00.003+01:00

Very lògic que uns conills i uns coloms tinguin una classe de música contemporània, quines joguines tan realistes i miraculoses es pensen avui dia. El conill petit fa de Jordi Savall i toca la viola de gamba mentre la conilleta més major es passa a la flauta.

La lògica comença anche (també) amb la base de nostra benvolguda societat que tantes sorpreses ens dóna. L´altre matí, metre jeia al sofà sortia una senyora ja granadeta dient que li fotia por prendre´s quinze pastilles al dia.

El senyor de cabells blancs li deia que això era un desfici i que quina vida li esperava amb el panorama. Al cap d´una estona la dona pensa: ap! Prenc tantes pastilles perquè tinc mitja dotzena de malalties greus. De tota manera, no acabo d´entendre allò de les pastilles... i de fet, no entenc (jo) com -amb aquesta manera de pensar tan hàbil- la senyora continua vivint. Ni cal dir que, dones com aquesta hi ha a cabassos.

Després el destí ens depara un altre ésser feliç de sa propia felicitat (tant com els conillets) i aprofita per tallar el programa al·legant que ella es pren les pastilletes amb cervesa sense alcohol perquè l´aigua (l´aiga, com diu Ferran Adrià) no li està bé. Com va dir una latra persona entranyable: "La putada del agua es que me aburre porque no sabe absolutamente a nada, que asco, oye," (sense falta de raó). I, contenta de si mateixa, la dona explica com és de feliç prenent pastillones i fotent-se birres cada dos per tres passant desapercebuda. Jo soc més aviat partidària de prendre medicació amb cognac sense alcohol, que va bé per a la gola.

I jo em vaig quedar de pedra amb els conills que van a classe de música? Em penso que la gent del nostre voltant és, molts cops, molt més surrealista inclús que les joguines. Perquè els conills, ben mirat, no tenen la culpa d´acabar en segons quines mans. Liruliruliruliru............

Pero por qué, pero por qué, pero por qué, pero por quéééééééééé.........

Michino,Michino la Marina te llama

2008-02-21T18:40:00.002+01:00

Hi ha un anunci que m´encissa perquè és tan surrealista que ni el mateix Munch hauria parit. El petardet comença ni més ni menys que amb una dona d´avançada edat i lletjor (en efecte, dones joves i lletges no solen sortir als advertisements perquè no crida l´atenció i perquè repugna). La senyora és lletja amb ganes i encara més desagradable, que ja és difícil; la cosa, però, no acab ací: sa filla ha pres de nissaga la bellessa de sa mare, que amb un petit sobre de sopa a la mà insisteix amb que poden menjar ni més ni menys que quatre persones.

Mira, mama... li diu la pobra infeliç i ignorant de la vida: amb un sobre de Gallina Ciega - ai!- Blanca menjem quatre persones (en qualsevol cas, quatre anorèxiques persones). La mama, contenta, li respón amb la baba a sobre del braç de la filla: i a quin preu, xata.

Darrere hi veiem al marit, la filla petitona (que té més fam que el perro de un ciego) menjant amb una desídia que espanta. I mentre les lletgetes parlen sense saber que, potser, es quedaran sense menjuc.

El pal és el següent: fer veure i creure que amb un sobre fet, precissament, de retalets (sí, un sobre hecho de sobras) es pot treure la fam de persones que tenen més mal color de cara que el Mixinet italià. Una sopa que té uns fideus del tot alquitranats i acartronats, algun tros de fusta taronja que passa per ser pollastre i uns filets verds que ni volem saber què hòsties és.

I amb aquest regal per al paladar encara hi ha mares que es queixen: quan mon fill /a surt, no sé què dimoni menja. Sens dubte, empassar-se el fum del carrer Colom pot ser més productiu que el menjuc de les senyores lletges. Perquè, al cap i a la fi, anar a taula i veure això ha de provocar més d´un infart; sempre ens quedaran els gatets i la nouvelle cousine (o com s´escrigui, tant se val) o els jerseis de Zara per rossegar. Val la pena, val la pena. Miau i salut.

Yo es que soy más gótico nefrítico, que es más friskie

2008-01-16T19:17:00.000+01:00

Avui esperava, tant se val tant com i quan, el cas és que feia això sense més; una d´aquestes persones lletgetes amb les quals tens la sort o la desgràcia (segons es miri) de estavellar-te parlava de si mateixa amb autoamor esperpèntic.
I la qüestió rutllava de sang i capricis d´aquests que abans s´anomenaven gòtics i avui ja estan amplament normalitzats. "Es que la gente nos ve muy friskies -ai! el llenguatge torna a jugar-me una mala passada- frikis porque llevamos nuestra propia sangre en un frasco colgada y yo llevo también la diosa de... (mireu, no recordo) la alpargata..." i així un llarguíssim etcètera que mataria al més pintat. Deu recarregui de paciència a la persona que tingui per company o veí i hagi d´escoltar aquestes barrufades.
Friskie, el que es diu friskie no és gaire això de la literatura d´altres regnes, les xuclades de sang (hi ha qui fot petons als gossos a les mateixes boquetes que llepen culs d´altres gossos i ningú s´escandalitza) a l´estil Nosferatu, penjar-se trastos al coll per desviar l´atenció d´una cara més intimidatòria que un cementiri de nit... La normalització ha arribat a tot això i més i avui, més que friskie, pot resultar ser un gòtic nefrític, això és una mena de no sé què barrejat amb una micona de no sé quants i amb una simple (i ximple) disfressa que oculta aquella manca de saber sobreposar-se a allò que t´envolta.
Jo no sóc tampoc gaire friskie, però em quedo millor amb ser una antistablishment que viu a son aire. Qui vulgui friskies, que se´ls compri i aire.

Una meravigliosa collezione di fusta, paper & plastic

2008-01-15T19:25:00.001+01:00

Sincerament, no tenia ni la més remota idea de les noves joguines de la marca que més alegries dóna als nenets i nenetes de menys de quaranta anys: ara els Playmobil han tret sa meravellosa col·lecció de Conejos Playmobil (curiós si probem a fer un ballet de lletres que resultaria poc infantil) que, per tal d´evitar problemes, es recomanen a partir dels tres anys de vida pel fet que es necessita una bona dosi d´imaginació per pensar que els conillets en qüestió van a classe de música, fan carreres de motos com a aquesta imatge, etc.
No és pas de Playmobil però un d´aquests col·leccionable que ara tornen a sortir com si del mes de setembre ressucitessin i que es diu El árbol de los cuentos ens recorda que l´embalatge ha necessitat un parell d´oliveres (només per treure´n el cartró d´atractius colours que representa a una marona (dones! Recordeu que qui no té tetes ni és mare no és una dona a aquest segle; potser al passat sí...) que té a una criatureta ambigua sexualment als braços. El cromo és que l´ésser es mira el conte que té la senyora -amb cara de romanesa o polonesa o... mahonesa jo què sé!- amb avorriment sobirà. Amb el títol La mamá de Cuacuá no sé ben bé que pretenen els autors, puix que ni els nenets i nenetes de mesos tampoc resulten ser gilipollas.
Al tema: pel llibret (que té menys planes que el best seller de Carmen Sevilla) s´han cremat altres quants arbres; jo què sé tampoc quants. I per l´aneguet amb un pic del tot fàl·lic que té un pal que es clava per on es clava doncs l´Amazònia s´ha quedat eixuta.
Això sí: quina emoció que fa llençar a perdre un quart de la infància d´uns cromos de criaturetes descregudets que veuen com els exemples -papis, tiets, avis i pederastes- es carreguen mig món només per complaure a uns nanos que de segur, més que tirar-se a les drogues directament es tiraran del pont. Wonderful!

Je débraie de cette inquiétude maudite!

2008-01-10T19:02:00.000+01:00

That´s just the problem: quan les connexions es fan maldites però el temps juga a ton favor. Resulta que vaig fent les frases massa llargues i avui he pensat en fer-ne una quasi interminable imitant al gran Marivaux amb aquelles idees tan bé parides que li sortien del cap perquè cosa més agradable que llegir existeix i no és altra que llegir donant ta única i intransferible lectura això és en poques paraules com la roba interior no sé de què serveix pas llegir novel·les si tothom veu els defectes els arguments i la resolució dels problemes a la comuna i a la franca deriva cap autor ni pensador té dret a generalitzar d´aquesta puta manera als lectors o als que fan com si llegeixen perquè al cap i a la fi ells mateixos treballen recolçats per la figura d´un corrector i d´altre grapat de gent que canvia la forma el contingut i no se sap quantes coses més Alfred Jarry potser també era un penjat de la vida i va entendre que hauria d´haver viscut a una altra època per tal que aquells que van rebutjar ses propostes dramàtiques només haguessin tingut l´oportunitat de ver milers de versions de Medeas i tota la parinopla aquesta que sempre porta a les senyores engalanades d´ahir i avui a anar al teatre perquè els diumenges el Corte Inglés tanca i no fan res de bo a la tele ni tan sols el Aquí hay tomate la qual cosa les porta a sortir en esbandida a qui li sobten les novelties i no li sobta el telediari com deia avui Juanvi és que no acaba de tocar al dos perquè com pot ser que sopes i dines veient com gent es mata repugnantment i ens vomiten sang i dolor però que no puguis aguantar a un senyor i o senyora que et doni sa versió en la qual estàs putament amb tota la desgana del món immers en realitat a ningú li agrada veure que la vida que s´està muntant és una beneida merdeta que ni tan sols un una pot auto aguantar no se´n anava massa lluny Molière amb allò del tartufisme no i avui hauria pogut fer una bona tesi doctoral caldrà desconnectar d´aquesta maleida inquietud crec jo

Never far from your hands

2007-12-28T19:23:00.000+01:00

Diu la placa que qui beu de Canaletes es queda prendat no només de la font que no és la de l´eterna joventut. I la vertadera realitat és que no només les Rambles i tota la pesca que l´envolta tenen alguna cosa que enganxa com es queden enganxats els ionquis als centres de salut esperant sa metadona; és això el que uneix a tota una nació, les ànsies de tornar quan abans millor , de sentir-te com a casa i no com a un camp de concentració
A Catalunya potser li passa com a Andalusia o el Pais Basc: malgrat la munió tingui certs prejudicis que surten a lluir fins i tot a les converses més banals i patètiques, conec a molt poca gent que estigui descontenta amb el tracte rebut a qualsevol d´aquests territoris.
Tot bé perquè s´acaba l´any com es sòl començar: sempre es pensa que els canvis o els desitjos seran positius (hi ha qui pensa a l´inrevés, però) i hi ha qui es conforma amb el que hi ha que ja és massa en segons quines ocasions. Els canvis d´any, de mes, estació i franja horària no és més que un pertext d´aquells que un dia no sabien què fer i van pensar en dogmatitzar llurs vides. El creixement personal es troba als racons amagats per sobtar a aquells que, incrèduls de nosaltres, pensàvem que tot es basava en pur futur. Per sort ens queda la font de Canaletes que ens recorda que no li cal celebrar la nit de cap d´any. Que consti que des d´ací indico que no em ve de gust felicitar per res a ningú, amb tota ma gràcia. A reveure!

You are only yours (Tu ets només de ta propietat)

2007-11-20T17:48:00.000+01:00

Ningú és propietat d´altre des que, suposadament va "desaparèixer" l´esclavitud fa ja uns quants segles. I es diu suposadament perquè avui dia encara volem ser bastant possessius fins i tot amb nosaltres mateixos. Al fin y al cabo, ser propiedad de otro implica no ser dueño ni de uno mismo: you only can understand the others when you understand you.
Avui o ahir, o quan rematadament fos, un jutjat (que més que professionals de les lleis semblaven actors en hores baixes assajant el Mètode de Stanislavski fins a les celles de coca- com a poc-) feien pública la sentència d´aquells desgraciats que van tenir la brillant idea de cremar les fotos d´aquelles persones tan importants per a la vida dels que es vulguin considerar españols. Però que siguin desgraciats no vol dir que siguin estúpids ni que es vulguin baixar els pantalons per tal que els donin pel sac: ben mirat malgrat sa procedència sigui catalana, tenen tants drets com qualsevol altre ciutadà de la meravigliosa Unió Europea; per als uniformats generals de les SS- perdó, els jutges- no hay tu tía: ací es parla spanish i s´acabat.
Com a ciutadans espanyols teniu el deure de parlar en castellà, diu un d´aquests que segurament no té cap tipus de problema per arribar a fí de mes. I no em toqueu la pera amb el catalán que se m´acaba la pasiensia. Els desgraciadets es paren a pensar i tampoco hay tu tía (cal recolzar l´ús de les diferents llengües OFICIALS de l´estat espanyol, sinó que les esborrin del mapa ja); " a quina mala hora vam fer res, caso en dena" pensarà més d´un i/o una. Com que no es volen baixar del burro però tampoc hi ha intèrpret, ells parlen en una llengua tan complexa d´entendre que fins amics alemanys, americans, anglesos, africans i fins i tot japonesos estudien i entenen sense cap tipus de problema.
A les notícies l´orador ironitza sobre el temeta dient que potser no s´entén allò que un desgraciadet diu: ésclar que el rus en comparança amb el català... Uf! Ja és massa. I la sota de bastos, que no és altra que la "Valènsia, tu casa limpia (neta com els carrers)" s´està paint a les cases on el 80 % de les famílies i animals de companyia rebufen pensant que com és això de parlar més d´una llengua: és que volen ser com els europeus que aprenen dos o tres llengües per portar a la confusió? És que els catalans no estan contents només amb l´espaÑol, amb el qual ja basta?
Resum: aquests gironins i la població catalana en general que vulgui cremar fotos de lladres per les places dels pobles que s´ho repensi abans d´anar a jutjats: més val aprendre àrab, que sembla que hi ha més intèrprets i dóna més classe. Allò more brilliant de tot és que una dona mor cremada per qui volia ser son propietari (parella sentimental diuen) i ningú fa plataformes per cremar a aquest individu que hauria d´estar com aquests jutges que no entenen una llengua OFICIAL, com l´euskera o el gallec: amb la camisa de força ben atada. (Sí, jo ja demanarè una als reis o al Babbo Natale, no patiu, enemics meus...)

Pichia il gatto. Dramatitza mentre puguis!

2007-11-19T18:26:00.001+01:00

L´altre giorno, mentre dinava a les torres i el sol em furtava una mica més de vista però també de fred (la qual cosa compensa), un grapat de gatets es rentaven les potetes a l´ombra del racó del carrer Serrans mentre la resta d´éssers ni s´adonaven de la realitat que els estava envoltant.
El tema dels coloms que s´apropaven cada cop més per tal d´aconseguir a little pranzo (un petit mosset) em dóna tanta claustrofòbia que m´estimo més ni recordar-ho: al cap i a la fi aquests animalets són com la poesia per a la gent: hi ha persones que gaudim amb aquest gènere malgrat nostra cultura no ens permeti tenir un nivell aceptable de literatura en vers. Coses de la vida.
Deia que els coloms, com la poesia, no té medias tintas: a la munió o li agrada per tal d´augmentar cert misticisme o la detesta del tot, sense punt mitjà. No he escoltat cap persona que em digui: sí, m´agraden els coloms de tant en tant, però no per fer veure que sóc un ànima caritativa. Només perquè mi piace questa espècie i au. No. Tot ve a partir de la visió mística que he tingut d´un home que des de l´any passat no veia i que m´ha recordat que el crim és, vertaderament, fruit de qui diu coses per dir-les. És un crim perpetu perquè els coloms no mengen cartró de franc i la poesia no serveix només per portar-la sota l´aixella els dies pars de cada mes.
El gatet que es llepa el coll i les patones és com l´escriptura dramàtica; why? Perquè no intenta donar pena, és una manera de viure això de la dramatúrgia, de llepar-se a un mateix per rentar-se (els polítics, per posar un cas ja podriem estirar la llengua). Aquesta mena de viure, d´expressar-se ha de ser del tot diferent i indiferent a la resta de maneres de write, puix que ni has de fer creure al possible lector que escrius de conya, que domines la llengua ni pantoflades de les que se solen fer a altres gèneres que capten a lectors com el Metro en hora punta agafa cada cop més adeptes no se sap bé perquè.
Avui dia que tan poques persones humanes aguanten que algú li conti una història per les presses, les poques ganes d´escoltar i com va d´expensive l´educació és ben bé desbaratat intentar fer veure que més enllà de la violenta vida en què vivim hi ha un petit foradet pel qual alguns llegim còmics, tebeos o com vulgueu anomenar-los i som amplament conscients de que si cadascú no ens fem nostre propi món més de cinc mil milions de people s´estimaria més estar a les Torres llepant-se la poteta. Qui fos un gatiu!

Alfreda....There´s always a why (de verdad)

2007-11-14T16:44:00.000+01:00

( Tret del prestigiós diari nasional ABC) Tauro: Soslaye el "monstruo verde" de los celos. Si no se obsesiona, mucho mejor. Vigile autoengaños, especulaciones. Retos.
( Tret del prestigiós diari barriobajero Valénsia Ui) Tauro: No saques conclusiones precipitadas. Hoy tauro, por mucho que te intenten convencer, no vas a tener un buen día para que te tomen el pelo. En el trabajo (aunque trabajes solo, ¿eh?) vas a tener apoyo moral y gracias a eso se arregla el día. Tu dedicación plena en lo que te gusta hará que cuando las cosas no acaban (¿?) de salir bien , se te descoloque todo y cambie; vas a tener muy buena salud así que debes aprovechar.
A tot el que no es consideri ni espanhol, ni castellà ni català ni res per l´estil (aquell que tingui el neguit de sa procedència) entendrà perfectament que vull dir amb això que allà damunt he escrit i que, d´altra banda, té molt a veure amb l´Antón Txejov: veient el percalet que es gasten els diaris d´avui dia una s´adona que la millor opció que es pot tenir, tal i com marxen les coses, és estar desinformat/ desinformada; al cap i a la fi, per saber que cada dia gent mata gent i que la vida va cara. Alhora, aquesta malgrat no ho sembli, és la continuació a l´escrit de l´altre dia que vaig deixar en l´aire i ve a dir que a aquest territori vivim. Visc a un estat on passa aixó i no vaig de conya.
A Catalunya, Espanya, Polònia i Valènsia passen més o menys els mateixos esdeveniments però amb diferents idiomes i perspectives. On jo intento viure els diaris i els telediaris ja no són ni rigorosos ni estrictament informatius: fan comèdia negra on la gràcia està en espantar a la població dient que cura amb la salut i els calés, hi ha anuncis, les consabides tetes que queden bé per tot arreu o persones que cobren un sou que els està bastant per damunt de llurs possibilitats ( exemple clar és el de les autores dels horòscops, pobretes criatures).
Visc a un país on qui porta la barana de l´Estat no sap ni tan sols defendre´s en un idioma que exigeixen quasi quasi per treballar en un Mercadona, on qui ha furtat els pans dels ciutadans i veu com la gent comença a alçar la veu contra ell ( sí, el rey campechano amiguito de los moros)

perd els nervis amb els sudamericans que veuen la vertadera cara d´aquesta estimada Espanyeta. I continuo ací malgrat a Madrid una persona basca hagi de parlar en la llengua nasional i no pugui emprar la seva pròpia -en realitat l´euskara és tan oficial com el castellà- mentre un magrebí, rus etc. pot utilitzar amb tota tranquilitat sa llengua materna. Es que el vasco es tan difícil y feo que a ver cuántos intérpretes hay por ahí".
Sempre hi ha un perquè a aquest món, diuen. Jo tracto de cercar però no acabo de trobar moltes respostes que suposadament haurien de ser a l´abast de tothom que viu en aquesta mena de gàbia on tots i totes estem més que vigilats per l´ull de qui relament mana.
Paciència, ens haurem de tranquilitzar amb les prediccions i aquest ha estat mon repte d´avui mercoledi. Quanta imaginació oculten les planes del ABC. No sé ben bé què dimoni fotriem sense ell!

Mama, mama... És que vivim a un estat tan maco ell...

2007-11-08T18:52:00.000+01:00

Començo no sé ni per on, perquè això promet no tenir desperdici algun: una senyora que té per inicials T.J.G diu avui a aquest setmanari religiós -impresionant- anomenat Alfa y Omega (nom molt espanyol de no ser perquè aquestes lletres em sembla que són més aviat gregues) que la nova matèria aquesta de Educasión para la siudadanía és un atemptat (atentado, que no atestado jeje) a la freedom ideológica perquè entra en el paper, gairebé inexistent avui dia, dels papis. I propugna la ideologia de gènere i després agafa la dona i cita articles de la Contitusión Gspañola per tal de donar-li més validesa a la cagarruta que la bona muller ha creat segurament mentre hi era a l´excusado. La dona vol educar a llurs fills (cony, què és això de que un maestro de escuela li digui a una personeta de ma propietat que faci això i l´altre no); és obvi que aquesta lluidesa de persona que té els sants pebrots primer de llegir el citat suplement del diari del nom no vull ni dir i segon, d´escriure aquesta carta que no té ni coherència ni sentit. Jo no sé si Strindberg estava la meitat de penjat que ella però a la poberina la compadeixo, ha de ser dur ésser Tere.
Aleshores, la senyora té als fills com qui té macetas amb la idea de "quan marxi de vacances o de parranda les encasqueto a qualsevol i aire" perquè allò que plasma s´apropa molt però molt a una visió un tant extrema de possessió, de fer a llurs fills a imagen y semejanza seva i de son marit que, lógicament, sembla que tenen tant de trellat com l´August quan tenia manies persecutòries.
Jo visc a un estat on al cap de més de dos mil anys de història s´intenta posar mitjançant un consens il·lògic lletra a un himne que convida a tot menys a posar-li lletra; al totpoderós Estat Espanyol es condemnen més les idees separatistes que les dones que llencen a llurs fills als contenidors o als homes que malbaraten sa força... Jo us insto a continuar llegint la segona part demà... Perquè domani continuarè escrivint el desenllanç!

Irregular minds are interesting minds, isn´t it?

2007-11-08T17:26:00.001+01:00

Aquest matí Carles tocava la guitarra al Lisboa mentre començava un degoteig d´amics i coneguts; de sobte ve una noia d´aparença un tant estranya i ens fa una mena de mini-vídeo on haviem de parlar sobre allò que li manca i que li sobra al Carme (d´aquells temes que lleven la son només als que han der fer treballets nationalgeografiquers).

Abans veig un documental on es parlava d´allò que no interessa a nessuno, comença a amoïnar-me que les persones no s´interessin per res que ni surti a la televisió ni vagi despullat (quan hi ha carn l´atenció sempre se sòl concentrar) i penso que tinc una necessitat greu d´anar a cercar alguna cosa de l´autor de la imatge que acompanya a aquestes lletrones: August Strindberg.
LLegeixo també que hi ha un home coix al qual li neguen la custòdia dels fills precisament per sa coixera, coses de la vida... mentre ell recalca bé que ha estat campió paral·límpic de natació -sincronitzada o no. Passejo una estona pel carrer de les cistelles i menjo croissants mentre ma delectatio es centra en les embestides que la gent es van donant i llur sang freda em deixa a mi encara pitjor.
Més d´un pensa: per què llegir coses d´un tronat de la vida? Tronat amb majúscules i senza sentit figurat per a més dades; a mí sempre m´ha interessat la tronadura perquè significa -sota mon punt de vista- que la persona en qüestió no es queda content només amb viure, que lluita contra alguna cosa que no ha permés que hagi pogut viure tal i com ell /ella pensava i d´alguna manera tempteja tot allò que té a son abast per tal de fer sa vida tan irregular com sa ment i això em deixa sense paraules (tant de mèrit que a la vida tenen altres coses, oi?)
He trencat amb la tradició de presentar als personatges com catequistes que amb preguntes estúpides provoquen la rèplica brillant [...] Per això he fet que les ments treballin d´un mode irregular, com passa a la realitat, on en una conversa mai s´esgota el tema, on un cervell treballa com una roda dentada en la qual l´altre s´uneix "a la bona de Déu". Per això el diàleg camina sense rumb.
Johan August Strindberg ( 1849- 1912)

Quand l´amour parle, il est le maître!

2007-10-29T17:53:00.000+01:00

Això deia Pierre de Marivaux fa ja uns quants anys, idea que es pot traspassar a una altra: quan la manca d´oxígen entra en joc, és la desídia el cap de totes tes idees.

Què té a veure Marivaux, aquell francés totalment eclipsat per un alte llest de torn com ho era Moliere i la ciutat de Gales? Aparentment res a veure, però a aquesta imatge de Cardiff -eixa ciutat a la qual ningú va perquè allò que està de moda és anar a London catetament menjant entrepans de vent- es veuen certs detalls que donen que pensar: mentre Marivaux podria ser perfectament el castell que inunda this picture, Moliere podria perfectament ésser aquells edificis de darrera als quals tothom i totdon té retratats perquè fan que la ciutat avanci, sense parar-se a reparar que qui realment ha fet que el pre- avanç sigui possible és aquell que a l´ombra s´enfosqueix perquè un altre vol no només una finqueta, sinó un gratacels, un avió i un palau, tot regal de la societat tan benestant com sempre.

Només cal pensar que, com deia el no tant benestant: "Cueillez le grappe pendant qu´elle pend, on ne fait pas toujours vendange" I tant que sí, aneu recollint el raïm mentre pengi, que no sempre fem vendímia. De tota manera, els que escrivim ja sabem de quin peu no caminem fins i tot a què ens exposem. On aime tant Dieu, quand on a besoin de lui!

Aquesta és una petita aproximació a aquella benvolguda

Utopia Marivaux de la qual tants i tants passem. Try to apreciate

the simple things of life, no?

Llevaba una impresora en la mochila roja... Fíjate que cosas más raras pasan.

2007-10-24T18:04:00.000+02:00

You can make an instant experiment when you walk around don Juan de Austria street in Valencia: you can imagine that you are in Granada.
Perhaps it sounds stupid or interesting but I think that it´s a good way if you are bored with your town.

Penso que per les nits fredes de l´hivern Granada recobra l´interés i l´encanteri d´una città extra- explotada pels visitants que segurament de tant en tant necessita sons moments de calma i que difícilment aconsegueix.
Deiem avui a la terrassa del nostre quasi desterrat Cafè Lisboa: hem de tornar, sigui com i quan sigui (cap sentit té dramatitzar amb ta ciutat si no tens una altra on retrobar-te amb tu mateix) i és obvi que pels carrers mai et sents estranger: només una mica encuriosida, aliena a la vertadera realitat que en el moment t´envolta; Joan deia que torna com nou, sobretot quan a l´entrada de Fanfarronería City no es troba amb un polícia que porti una llibreta; Abdell recorda que a aquesta ciutat també hi ha rastre de llurs avantpassats i la persona de la guitarra (cremada com la txindurri- bicicleta- d´un hippie) diu que encara no coneix la terra de la vertadera definició. Venen ganes sobtades de viatjar, de conèixer aquell territori tan de moda pels guiris que amb un quart de son sou fan meravelles al alcohol´s country i dels estudiants que més que estudiar viuen de casa i llibres cap a fora. Tots ho volem, però nostra bohèmia poc enriquida no ens ho permet a menys que el pare d´algú fos ministre com a poc.
Empieza a llover ahora y nadie lleva paraguas, quizás porque al salir esta mañana de sus casas se las prometían felices viendo las predicciones del tiempo o porque el anuncio de esa Andalucía, no hay más que una o como sea les ha dejado anonadados, tanto como para dejarse llevar por los calores y los rayitos de sol que te transportan.
El cas rau en aquella energia que et regala el sud de l´Estat i en en els records que cadascú es munta, tan personals com l´acte d´anar al lavabo i tan privats com les morenes (al cap i a la fi, quan algú té hemorroides ningú s´entera, oi?) que acaben creant aquella estampa de la qual vivim dia i nit amb la reconfortant idea que pròximament habitarem aquella ciutat que un dia fou sitiada no per alcohòlics hippies amb gossos incorporats de sèrie, sinó per tanta gent com impresores acumula Abdell.

Aquest escrit va dedicat a Joan, Abdell, Carles i a llurs
cançons. I també a la noia francesa companya de pis d´A.

Breaking my truth habit? Ma si non piove su´ll pomeriggio!

2007-10-03T17:34:00.000+02:00

(Trencant mon vertader hàbit? Però si no plou aquesta tarda!)

Mentre em feia l´efecte que anava a caure de sa bicicleta no recordo amb claredat de què parlavem, però em venia de manera súbita aquella imatge d´una senyora molt aflamencada que ballava sense parar com si aquell mateix dia fos l´últim de sa vida al carrer Betis que emplena sense que gairebé es necessitin més paraules questa entrada, questa rentrée que està a punt de tornar-me a emplenar. Ni cal apuntar que la senyora ballava amb la seva bossa penjada per tal que res li fos furtat.
Després del vi blanc de les dotze marxo cap a la plaça de l´Arquebisbe -darrere la Seu- i dino apaciblement recordant a aquell home que va llençar un sofà pel pont que regna aquest carrer. En realitat hi ha alguna cosa que no passi a aquest gran racó de la terra? No ho penso pas, perquè segurament Sevilla és una mena d´Ibarretxe: malgrat tothom no s´hi pot estar i llença crítiques cap a la città, ben cert que és un dels enormes troços de l´estat espanyol que més val la pena i ja no per la gent o els fets: només per l´aigua que rega els matins, les tardes i les nits. Amb Ibarretxe no em passa gaire igual, però hi ha modes i ara de sobte (quan els temes de la nena petita desapareguda, els casaments i separacions variats i tantes altres minúcies que interessen a qui realment té més bé poca cosa que fer a sa vida ja comencen a embafar) surt aquest home per tal de nodrir tant se val si un programa de premsa rosa, un noticiari (ara tot bon noticiari que es precii inclou anuncis i notícies del cor) o la versió del renovat Nodo, que no és altre que els mateixos programes que repeteixen exactament les mateixes notícies, imatges dels telediaris que -com no- també es repeteixen.
I tot això a sant de què? A sant que per veure nacionalistes, malfaeners, coses amb molta gràcia i noies amb bones o males peres val més la pena estalviar-se l´endollament tecnològic. La llàstima és que encara no m´he trobat amb Ibarretxe, Permach, Anasagasti i etcètera pel pont de Triana. Qui sap, temps al temps que deia aquell. Això de passejar, si més no, és mais velho que a sé de Braga... I mira que té anys aquella Seu. Ea.

As if you talk with a plywood´s wall ¡Agárrate, que vienen curvas de contrachapado!

2007-10-02T18:48:00.001+02:00

Aquest matí com gairebé tots els que puc he gaudit passejant pel Carme un cop més detenint-me a parlar amb Joan de per què tot el món és tan summament car i prostitut: sempre es cau en la mateixa idea: cal fotre el camp de tant en tant no per trobar a faltar la ciutat, sinó per renovar-se allò que veus dia a dia pels carrers: gent que va amb les banyes i et dóna un estoconazo, aquella kale borroka molt kale que no surt a cap noticiari ni programa ni la senyora Rita es digna a pregonar.
Hi ha més coses que poden arribar a fer pensar que vivim a un estat on les coses no es treuen de polleguera, et donen un clima tipus La matanza de texas que és difícil de pair -positivament, en cas contrari potser ja hi seriem tots i totes morts i mortes. Vull dir, però, que hi ha temes que en comptes de donar que pensar donen ganes de matar, com ara el genial arregement un tant surrelista que ha llençat la societat en general amb això de mitja Girona (i en realitat mig Estat Espanyol) que estan en contra d´una família que viu de fer veure a la resta de la població que penquen com tota la resta quan en realitat tenen uns luxes i privilegis que cap té ni avui dia ni mai a la vida. Ells han tingut els sants pebrots de fer veure una protesta que molts i moltes comentem en el nostre dia a dia, mostrar en un pais (no cal oblidar-ho, amb llibertat d´expressió by the grace of God) on molts més ciutadans dels que es pensen estan en contra d´aquesta família restretament vomitiva. Òbviament ni cal dir que a aquesta gent se´ls califica a alguns sants diaris com a "borrokeros" només per tractar de fer veure que no tots estem disposats a seguir mirar a unes dones devaluades que paren com conills i l´única preocupació que tenen és triar un color de vestit i de sabates. Els homes, per sa banda i finament dit: es toquen la pera.
A mi realment m´agradaria que les gosses sordes que aquest matí discutien a la taula (ATENCIÓ!!!) política del programa d´Ana Rosa Quintana poguessin arribar a entendre que si bascos i catalans volen manar a pastar fang a la resta d´aquest desfasat estat és per - entre dá ltres qüestions- no haver de suportar bajanades tipus la crema de fotos; és que Rodrígues Sapatero va al programa de l´Ana Rosa... això és com tallar-se les venes al balcó de casa: el morbet està garantit, però noveltí més bé poca: al cap i a la fi, sagnaments hi ha massa avui dia i Rodrigues Sapateros també, i anche nenets reials com el Froilán i tota la pesca.
Hi ha alguna cosa de la qual no hagi bastant a aquesta vida? en fi, agarrem- nos que venen curves... i dures.

My ideology? it isn´t dead & gone...tampoc oblidada baina It don´t make a sound

2007-09-21T18:01:00.001+02:00

Aquell matí,mentre parlar era tasca impossible a la terrassa,pensava en tot allò que fins fa poc m´havia envoltat de manera insistentment claustrofòbica; i potser això ve donat per canvis d´ànim o perquè em ve simplement de gust,però aquesta claustrofòbia mai ha estat comprensible per aquell que no pertany a mi mateixa.
Ni mon cos em pertany de vegades: cos i ment se separen de manera una micona transgesora, relativa i momentània. Deia Fernando Pessoa: "El poeta es un fingidor; finge tan completamente que llega a fingir que es dolor, el dolor que de veras se siente".I al cap i a la fi fingir és l´acte secundari en l´espiral de la vida, com aquests policíes que es foten i farten de riure mentre veuen a la resta patir mercé de ses pistoles elèctriques. El fet del noi que fot -que no fa- una pregunta i l´inmobilitzen mostra que ni els policíes ni la societat en general acaben de ser poetes; en tot cas poden arribar a ser individus que necessiten amb certa urgència a aquell policía de somriures que cal als Estats Units d´Amèrica: en Kenn.
No cal remarcar que hi ha pains que són dignes de fingir, malgrat no siguin del tot molt dolorosos: com ara no acabar de comprendre a la persona que tens al front o sentir que es necessita un canvi urgent a ta vida. Per mi aquests són dolors bastant forts: a poca gent li pots dir amb franquesa que no acabes de pair-la com a ésser humà, o que tens tantes ganes d´estar realment i relaxadament a soles que ni tan sols vols que cap paraula et trastoqui el moment de placidesa. Altres dolors són de l´ànima o físics i com a tals és millor no arraconar-los al calaix de sastre, sinó tot el contrari; però d´això que no és precisament ni amor ni desamor,ni baralles...ni tan sols guerres idiològiques també es parla a mena d´amagat i no tan sols poetes.
Que ells ho facin o no s´entén: es guanyen els quartos amb això i s´han d´expressar a cor obert per tal de fer-se els poetes descolocats però altres ens entestem en tenir certs petits imperis mentals que per res de la vida voldriem que s´extingissin. És això amb molta probabilitat el que fa que no suportem un gir brusc o una voluntat de canvi (canviar per a millor avui dia és possible només per a qui vol en realitat canviar,i aquests són molts, entre els i les quals no m´inclouria jo per res del món) per cap de nessuna pessoa (cap persona) i que fa que els que volem podem continuar gaudint de nostra pròpia veu,malgrat It don´t make a sound...de tota manera,soroll o no cadascú sap quin és son propi vertader dolor.

[Keep on burning la tua vita, baina without si us plau]

2007-09-06T08:53:00.000+02:00

Un café si més no manté una perspectiva comuna malgrat passi el temps descomunalment, coses de la vida. Deia Ibsen que havia -i potser encara hi ha- dos codis de moral: un per la dona i un altre pels homes, gràcies a una història i uns fets marcats sempre pel sexe encara avui dominant però futurament propens a l´arraconament per la manca d´opcions que ofereixen.

Als cafés els passa una mica el mateix: hi ha una mena de codi pel mobiliari i un altre pels complements.Taules i cadiretes poden perdurar anys o segles però per exemple els jerros estaven un dia cridats a la desaparició. El títol que encapçala aquest escrit ve a dir que val la pena mantenir l´espurna de la pròpia vida, però sense si us plaus que valguin. Hi ha núvols que transiten de tant en tant i tanmateix hi ha petits sofàs que són llençats des de ponts per persones sense motiu aparent, però com deia aquell, per a què alterar tants codis si, al cap i a la fi, tot està ja bastant trastocat i només queda viure innovant personalment i mentalment... Són els petits jerros els que presisament tenen més coses per contar i de tant en tant caldria escoltar-los.

Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis...Quina flamencura!

2007-09-04T09:17:00.001+02:00

Ja ho deia Maurice Maeterlinck:
"Ils célèbrent une grande fête chez les ennemis, Il y a des cerfs dans une ville assiégée, et una ménagerie au milieu des lys. (Hôpital)"o el que és el mateix...ells celebren una gran festa a casa dels enemics, hi ha uns cérvols a la ciutat assetjada i una casa de feres al mig dels jaços.
Si ho deia ell no és que vagi precisament a misa, ni falta que fa, però la gràcia rau en que expressa a la perfecció la vida en si mateixa: per què dimonis caldrà fer veure que cert tema ens importa si realment estem pensant en nosaltres mateixos, per posar un cas?Passa això, i molt; no hauria, puix que resulta que vivim en l´era en la qual tothom es responsablitza majoritàriament de llurs fets, conductes i tantes altres coses...però per damunt de tot resulta que estem en l´època de la beneïda llibertat d´expressió. Potser és per això que penso que resulta amarg haver de donar-li corda als ennemis que diu Maurice. Si hom no aguanta ni a sa pròpia família, parella, fills o el que sigui... atenció: per què s´entesten a mostrar un interés inexistent en la gent que l´envolta i no pertanyen a l´àmbit abans descrit, és a dir: els amics? Són els cérvols precisament, perquè es limiten a donar aquella estampa nadalenca, a escoltar opcions que no aporten res però al cap i a la fi, els o les fa sentir bé; mira, en resum fan per no desfer. Quan cau la nit o el dia i s´arriba al jaç o llit (que queda menys místic) et trobes amb les feres, que no són altres que les motivacions, barrejades amb les vivències, amb la solitud o per a molts i moltes la crua realitat. Ara bé: també em faig una entre d´altres preguntes: per què algunes persones es capfiquen en celebrar festes amb llurs enemics, tenir cèrvols a ses vides assetjades i cases de feres a llurs jaços (oui,mi piace questa paraula) mentals? Això és: no s´hauria de fer tot alhora, millor intentar aprendre a ser fera en una vida assetjada.

Questo article va dirigit a Maurice Maeterlinck, perquè al cap
i a la fi, ser persona és una feina que no existeix però
ser dramaturg i assagista val la pena per tal de viure.

Oiga, oiga que tengo una catetada para usted! El Sacromonte no estava tan cremat com les persones...

2007-09-03T08:21:00.000+02:00

Coses de la vida: arribo a casa i mon electrodomèstic favorit em fa un regal impagable: l´inigualable noticiari -o crònica negra, en realitat fins als esports i la crònica social hi ha notícies desastroses- de ma benvolguda televisió espanyola. Més val no fer gaire cas per tal d´evitar danys col·laterals cerebrals irreversibles, però inevitablement arriben les paraules de l´orador/oradora (em fixo tant que sóc incapaç de recordar fets com aquest, què hi farem) i escolto , amb els ulls com a plats i la boca ben oberta, una mena d´anunci (com si d´un combat de boxa es tractés): al "Tenemos una pregunta para usted" -o el nom que tingui by default, tant se val... sí, just aquest programa al qual gent senza trellat fot (que no fa) preguntes del tipus li agraden més les calces o els tangas o al preu que van els pebrots italians -gent amb trellat, cultura i...bé,gente muy de la calle que diria aquell- anuncien amb orgull presocràtic i gladiatorià la bona nova: dos enemics (continuo amb Maurice) de l´estat espanyol (sense majúscules by the grace of god) lluitaran contra les qüestions de la gent catetament orgullosa de ser-ho.
Els valents lluitadors no són altres que, com no, dos catalans com Josep Lluis Carod- Rovira i el senyor Duran i Lleida. De debó m´agradaria veure l´ambient i poder saber si les preguntes estan parides per més d´un ingeniós guionista. Però més m´agradaria que no es fes aquesta mena d´apologia al nazisme precisament des del bàndol que presumeix de ser tot el contrari. Això ja s´apropa a la bogeria divina i a Mauthausen. Tant de bo quan truquin a Arnaldo Otegui i facin preguntes que veritablement valguin la pena ja engegarè la televisió; de moment sembla que està la cosa més cremada que aquest incendi que va destrossar el Sacromonte.

Il soletico mi piace ma non riesco a capire

2007-08-27T12:45:00.000+02:00

(M´agraden les pesigolles però no les arribo a entendre)

Una conversa es pot interpretar de moltes maneres, tantes com formes d´actuar tenim els diferents éssers humans... Exemple pràctic d´això que pretenc exposar és Paquito, l´home que insisteix en fer cendrers amb llaunes no de qualsevol cosa, sinó l´ampla majoria de diferents marques de cervesa.
Per què cervesa? M´entesto a pensar dia i nit, quan arribo a la conclusió que l´aroma de la cervesa d´un mes per l´altre l´única cosa que pot fer és fastigejar... Ell sap la resposta i no cal que els altres ho entenem.
Un home es va pixar en un got de cervesa i, quan va veure al drogoaddicte va fer la flamencura graciosa de donar-li el got tot i convindant a que fes un glop mentre es reia diabòlicament. El noi vell dels cendrers va triar per fotre crits, molt en l´estil dels grans dependents de segons quines substàncies. Un interpreta que l´home no veia ni què feia, altre que es va muntar una tan imponent que va decidir fotre el camp per no acabar mal parat i la suggerent que no maca cambrera nova va sortir corrents al pensar que li volia agredir amb un got (el vidre del qual és d´una qualitat més que dubtosa). Va fugir precisament d´un home que serà la més viva imatge de llurs propis amics, aquests que fumen porrets i es fan els artistes descreguts del món, el dia de demà.
Però com deia al principi, tot són interpretacions lliures de ser jutjades. Per alguna cosa fa uns anys es va signar allò de la Constitució en la qual tants ciutadans sense veu ni vot es recolzen.
A tout l´heure! (que diuen,no?) al cap i a la fi,algun dia acabaré insitint en aprendre francès.

Of course that yes,man (Improving my English´s level)

2007-07-30T10:44:00.000+02:00

Anònimament o no,escriure sempre ha estat mon plaer particular i privat,aquell que cap persona pot trencar de cap de les maneres.Sense taula petita quan comptava amb sis anyets les caixes de cartró eren mes confidents i els bolígrafs sempre han estat presents en ma vida,pràcticamet des dels dos anys de vida.
Es trenquen vides,amors,plors i tantes altres coses però mai es pot amb la força indestructible de la voluntat més ferma (aquella cosa que es vol fer per damunt de tot sense que res més importi)d´una persona i avui -també tants altres dies-és en l´escriptura on em recolzo per tal de gaudir una mica i conèixer cada cop més ma pròpia persona.
Dono per suposat que hi ha cops massa durs,però mai em puc limitar a viure apartada d´allò que més m´estimo: seria una traició en tota regla cap a ma persona;és més: no m´ho perdonaria mai a la vida allò de baixar-me els pantalons (o la faldilla) i limitar-me a viure amb les ganes justes,aliena a ma estimada bohèmia.
Només una vintena d´anys i de tant en tant escolto dir sobre
mi que foto impresió,que per què fas això o fots l´altra cosa amb tanta poca edat; fotre por o el que sigui és una bajanada,perquè seria massa (però que massa) cru viure segons les opinions d´aquells que us molesteu en llegir una mena de quadern que més aviat serà un volum consistent d´idees que pretenen,sopratutto,descobrir-me i descobrir-vos a vosaltres mateixos que soc com soc,escric com escric i per damunt de totes les coses: ni vull inventar la coca-cola (ja fa temps la van crear) ni es vol demostrar cap cosa en aquest espai:no vull demostrar quin tipus de persona soc jo,qui em coneix de debó ja ho sap de sobres.Escriure no penso que serveixi pas per això. A Déu gràcies per aquestes cosetes ja existeix el Diario de Patrisia. Dic jo,vaja.

Anónimos...anónimos, anónimos de mierda

2007-07-27T13:12:00.000+02:00

Quin sentit té avui dia l´anonimat,quan tota l´espècie humana ens coneixem gairebé com si ens haguèssim parit uns als altres?Em penso que només serveix per a posar de relleu la por a ser descuberts darrere una amenaça,una crítica del tot deconstructora o de tantes altes ximpleries d´altra calanya.
Sí que podia gaudir de cert sentit fa uns quants segles,quan els escrits de segons qui,quins o quines no podien ser reflectits així com així,per la por a les diferents repressions o per la por mateixa de veure el nom propi exposat a un pliego de fullets.De tota manera,abans (quan el món no estava tan saturat ni tan fart)l´anonimat era cosa de gent brillant per als textos i obscura per a la valentia,avui dia l´anonimat, sota ma humil opinió és cosa de bojos. Si un té un problema, camina cap a l´atenció al client o a l´OCU i va llest,tramita la queixa i santes pasqües...jo,però, no tinc encara full de reclamació però acepto gustosament qualsevol tipus de crítica,vingui del remitent que vingui i sigui del caire que sigui.Bastant poca gent llegeix de debó com per a posar pegues;i la millor cosa de totes:bastant poca gent escrivim allò que se´n diu mecànicament i sincerament com per a que qualsevol pencarres ens posi a parir i ens trepitgi tot nostre treball...A mi les crítiques -sopratutto les dolentones- em fan goig i em donen més forces encara,així que cura amb el que us feu,estimadets. Petons.

Es que cuando te acostumbras a un periódico...yo por lo menos no sé leer otro. [Oye]

2007-07-24T13:17:00.000+02:00

De vegades quan més vols parlar,més et mosegues la llengua.Finalment arriba aquell tan poc desitjat moment en el qual la llengua es queda de color morat gràcies a les aportacions socials de tot allò que ens envolta a tots i totes.
No pots sortir de ton poble per la fòbia social que et pot produir la sensació d´amplitud de les ciutats que ens impersonalitzen de manera galopant?Això és simptoma de l´alt grau humanitzador que t´afecta, a hores d´ara un tant inèdit. Seguim, no obstant sent persones amb més o menys ganes de viure, puix que sota ma humil opinió, qui no estigui content amb la vida que té ha de tancar els ulls per no tornar a obrir-los fins que s´adoni que som un bon grapat els o les que volem viure;al cap i a la fi,és la vida el repte que ens ha tocat viure i,com que no podem triar entre més reptes,els afrontem amb el millor i més ample somriure posible. Què dimonis.

Non capisco come può essere possibile, esso é un´idea diabolica

2007-06-26T17:27:00.000+02:00

Spendere tutto il mio tempo che penso senza senso...Quanto ho parlato e quanto gli scrivo e penso!Tutti questi momenti sono per trovare la verità reale.
Dans tous ces jours la seule chose qui moi donne un sourire est tout cela qui veux qu´il m´entoure.
Sí,an allen diesen tagen ist die einzige sache,die mir ein lächeln gibt,alles,der ich den wünsche,umgibt zu mir.

És,al cap i a la fi,una ment diabòlica la que és capaç de fondre les idees més surrealistes per tal de descomposar a la resta de persones que poblen el bendito y bonito món,però una es troba al final del camí que és realment tot allò que tu mateix vols que et voregi el que fa que ta vida diària sigui una mica menys obscura mentre la resta es capfica en com acabar de pagar les lletres mentre alimenten a una futura criatura que no tindrà més remei que continuar les petjades d´uns pares maldestres amb la mateixa vida que caminen amb els caps llençats cap a terra mentre es desanimen recordant que temps passats van ser molt millors ara que les obligacions tretes pel cony de la dona donen que pensar. Més que parir,s´hauria de pair abans.Sorry if I had some errades, but my level of french is a poor level (and i prefer write some stupid ideas in german cause it doesn´t look a dificult language)Ma la mia preferenza é l´uscita e non posso pensare in un´altra cosa...Els nanos són parits,mamats i malament encolomats,però no deixen de ser petites criatures que continuen la nissaga de mala llet que han tingut al seu interior.Petits nazis que ens recorden dia a dia que l´espècie humana continua deixant molt que desitjar.Malauradament,another era is not forthcoming que deien aquells.

Hostile words won´t fill my own mind: Cercant a Riteta desesperadament

2007-06-19T12:16:00.000+02:00

Tal i com diuen el grapat de moderns americans que ens volen encolomar des de la meravellosa televisió (són tan moderns que no necessiten ni trepitjar l´escola més d´un quart d´hora seguit) mon own parental adversari és cap a tot plegat,cap a la pornografia barata que té tothom i totdon que es precii avui dia al cap.
They´re thinking about time,they´re speaking a lot without words...maybe this way of life can be a pleasure for too many people. In my poor opinion,I´m quitting leaving with this kind of evil sluts that are smelling.
¿Era necesaria la mamonada en inglés?La era, porque lo he escrito conforme me ha salido,cosa que demuestra que alguna persona en su día tenía un interés exagerado porque la nena aprendiera la langue del future.Y mira que me habría gustado soltar aquesta barrufadeta en alemany, euskara o grec com ens escrivia Vicent a la pissarra...però de tantes i tantes pornografies socials patètiques ens ha arribat la d´un món inexplicable on el més gilipolles és aquell que es porta la palma.Jo,en canvi, continuo pensant que la millor opció és imitar al Shin Chan: si ens hem de baixar els pantalons,que sigui per una causa justa i pràctica,que la resta ja és cosa feta.

*PD: Estimadeta Rita de ma ànima: tant a tu com al senyoret Camps un enorme muntó de gràcies per haver-nos lliurat dels catalans,que són pitjors que les panderoletes voladores. I mercis també pels brillants fanalets -en valensiano faroletes- que donen aquesta meravellosa llum a l´avinguda Valladolid de Benimaclet (barri clau en la vostra campanyeta farolera) i una mica de cura,que precisament quan els etarretes han donat la treva ha estat en la puta Kopa Amèrika.(VERSIÓ CATALANISTA)
*Querida alcadesa nostra de les nostres almes i corasons: tanto a tu com al senyor calbo que tanta grasia flamenca ens fa a tots els valensianos i valensianes us damos les grasies de tot corason per lo rebonico que haveis deixat lo Mercat Sentral i el Teatro Romano de Sagunto,per lo bonico bonico que ha quedat l´avenida del Port i per l´achuda (ajuda) inestimable de la apolicía que ens protechix tots els dies i les notches dels atacs descontrolats de la cale borroka eixa que ve de catalunya en cheneral. Bonicos,rebonicos!!! (VERSIÓ VALENSIANA-TXELI)
*Riteta, Campets i companyia: ja us heu fet caca als pantalons pensant en la ETA?Ja heu fet el recompte de foranis que no deixen de queixar-se de la brutícia dels carrerets de València?Quants calés gasteu a l´any en "rayos uva" vosaltres i Don Saplana?De debó us penseu que absolutament tota la població valenciana us xucla el forat del cul i us tira floretes?Haveu notat que l´increment de gent gilipolles i ignorant anirà minvant cada cop més?Està realment orgullosa la vostra parentela de tenir a uns éssers de tal calibre a la família?Algun d´ells ha agafat cap trauma o depresió? I un llarguíssim etcètera...(VERSIÓ PASAPALABRA quant no s´encerta una)

Decía aquel:"los niños me repugnan,pero lo tuyo es simplemente otra cosa,nene"

2007-06-05T18:01:00.001+02:00

Avui que és el dia mundial del medi ambient i tothom/totdon que ho sap està reciclant com si de bojos es tractés,és el dia de fer veure que no només avui s´és concienciat amb allò que ens envolta.Per a quan els dies de la conciència cívica a València,si per fer una passejada en comptes del vent el que et toca la cara és la runa,merda o com ho digueu...?Els nens que passejen van amb l´humitat als ulls al pensar que estan en la totapoderosa ciutat del silenci,on cada 48 segons et trobes amb un senyor disfressat de,precisament,color blavet...Com deia aquell...somos todos un poco sordos de un oído,pero sólo un poco y de un oído.Això mateix.

Quin goig quan no ets el que no vols ser,oi?

2007-06-04T12:32:00.000+02:00

[ UNA DECLARACIÓ FEMENINA D´ANTI-FEMINISME PEL DISGUST QUE AQUEST PROVOCA O ALGO AIXÍ. A LA FOTO,LA PIAZZA DE BÈRGAM.]
No hi ha major goig al món que no ser allò que repudies contundentment...vist i provat; per exemple hi ha dones que es limiten a exposar-se com les pintures que Basquiat feia a les portes:ell posava TO REPEL GHOSTS i els ghosts s´espantaven ells a soles,sense més.Hi ha d´altres que es limiten a fer un simple i ximple pas per la vida,com si aquesta només es tractés d´això:un pur i dur pas que has de passar sense més;el tercer tipus és aquell que lloran por las esquinas mentre es penedeixen públicament de ses merdes de vida i fa l´efecte que només han estat expulsades a la Terra per tal de parir i veure "Corasón,Corasón".
Aleshores,dico io,em sento orgullosa de no continuar el legat de la ignorància d´aquestes dones ja granadetes que fan veure que la vida és de color de rosa de portes cap a fora i en ses intimitats són més tristes que anar de tourneé turística a un tanatori reial.En què dimoni pensen les dones -humanitzades o no,que hi ha de tot,cura- per tal de viure ignorament mentre proclamen als quatre vents una llibertat i uns drets d´igualtat que més que ajudar ens perjudiquen,esclavitzen i maten (no sols físicament, també psicològicament, encara més greu)? De debó es pensa alguna que elles van canviar el món d´aquesta manera? Perquè angelets d´elles si continuen vivint en aquesta maleïda espiral pleneta d´ignorància malgrat s´apropin a les crisis femenines dels quaranta anyets...que això no és cosa del jovent (pertanyem al grup de Basquiat, amb molt orgull mentre tot continui funcionant igual). Ea.

{ Com menjar anguria ma senza angúnia }

2007-05-29T19:41:00.000+02:00

Anguria,que ve a ser un meló d´Alger que deien quan jo anava a escola...Quasi igual que menjar anguria amb angoixa és l´acte de votar. A mesura que van passant els anys els ciutadans es fixen que al dia de les eleccions el que més val la pena és fer negoci, sense més. Ja no fot goig clavar la papereta a l´urna i fer-se l´important mentre es pensa que nosaltres podem fer-ho: we can change the world que deien aquells que cantaven fa ja uns onze anys. Ni llastimeta ni ofegament...avui que fa bon dia és un bon moment per menjar una mica de sandía sense més. Avui he descobert aquest poble (ja no ofegat de la foto) i sembla que pagui la pena visitar-lo: Etxalar, a Nafarroa. Si teniu l´ocasió,menjeu una mica d´anguria allà, que segur que fot goig. I dels vots no us calfeu el cap...viure,al cap i a la fi, vivim igual d´assenyalats i perseguits amb uns que amb altres i qui vol desmarcar-se una de dues: et taxen d´outsider o fan que fotis el camp. Viviu i deixeu que continuin fent que ens llepem els ditets...Jo al menys sé que no me´l llepo.

Que no hi ha pau per a qui tingui pensaments malenconiosos? (Diu Malherbe)

2007-05-23T18:20:00.000+02:00

Sí, és impossible ser una micona feliç si tens la malencolia instaurada a ton cervell de manera permanent, no es pot viure dels moments anteriors em repeteixo un i altre cop mentre no compleixo del tot aquesta idea.
Just com una foto de Cadaqués sense platja, per alguns una imatge un tant coixa i per altres una opció justa i tranquila.
Moltes idees i propostes hi ha avui dia per viure la vida...i em sembla que s´entestava massa el poeta sense segurament,saber què era la benvolguda per tots felicitat.Hi havem éssers que optem per la malencolia dels moments passats o per la tristesa de la poca idea sobre el futur que tant angoixa però tants somriures crea.De tota manera, ni l´amor ni la malencolia ni els calès...ni tan sols l´excessiva autoestima donen felicitat sonada...És l´entestament en les coses i l´anxiety això que priva de tranquilitat, que no de felicitat. Al cap i a la fi, és un terme personal i intransferible,com les targetetes i la roba interior.
És l´anxiety de la ritornata a te & me allò que no em fa res de paura.

¿Pa qué poner soles cuando las lunas son más salás?

2007-05-10T19:10:00.000+02:00

Al mapeta, il meteo di Lombardia

Dic jo una cosa,qui és qui s´encarrega de dissenyar els mapetes del temps? Per què sols i mai llunes? Hi ha un boicot cap a les llunetes i les estreles o potser els núvols i el rey astro són més importants que llurs companys? Passa com li han passat a moltes persones en aquesta vida, de vegades tan puta com maleïda? I això que la indeferència, tal i com passa amb el solet, passa factura a la ment i al cos en general, però de manera camuflada.
Manca poc de temps pel desordre, però entestar-me en que tot té solució per fi es veu recompensat, malgrat sigui en petites dosis; ja fa caldo, però la terrasseta continua oferint-me aquells moments i aquelles persones que fan que desordre,temps,sols,llunes i prunes acaben sent només un puto maldecap recurrent quan la benvinguda manca de temes de parla es fa present. Ni Rita la cantaora ni el temps...parleu dels curasanets de xocolata del forn del carrer Colon, que val més la pena (malgrat embafin una micona).